HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEl capitalisme ecològic? Bla, bla, bla

El capitalisme ecològic? Bla, bla, bla

Per sort, molta gent ja no fa cas -si és que hi presta atenció- als eslògans que surten del poder (de la sostenibilitat al Nou Ordre Mundial, passant per la “reforma del capitalisme” o l’última invenció del “capitalisme ecològic”). I fan molt bé, però, per desgràcia, molta d’aquesta gent, abduïda per la propaganda massiva dels grans mitjans, no acaben de saber o trobar que, al marge de la intoxicació documental, existeixen altres formes de documentar la realitat que ens aclapara.

És el cas del llibre que ha publicat Raig Verd (www.raigverdeditorial.cat), escrit, justament, amb gran fons informatiu, per Miguel Pajares, amb el títol ben significatiu de Bla, bla, bla. El mite del capitalisme ecològic (amb traducció al català de la lleidatana  Lídia Bayona).

L’autor sap de què parla (és llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social, a més de militant d’Ecologistes en Acció) i ho documenta àmpliament al llarg de les poc més de dues-centes pàgines, denses, però molt llegibles, en què es distribueixen els seus set capítols, entre els quals destaca ‘La sorpresa que podríem tenir el 2030’, en el sentit que sembla molt difícil, per no dir impossible, que controlem l’augment de temperatures als 1,5 ºC, si continuem augmentant la producció d’energies fòssils, tot i les promeses de governs, grans empreses i institucions d’arribar a zero emissions netes de gasos amb efecte hivernacle, el 2050.

Si Cervantes fos viu, a través d’El Quixot, podria repetir: “Cuán largo me lo fiais”. I és que els “compromisos climàtics” que s’adopten en les innombrables i repetitives cimeres que convoca l’ONU, a través del Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic, és un guirigall de recomanacions que governs i empreses adopten, si volen, en funció de molts interessos i circumstàncies, lligats els primers, els governs, a les condicions, sovint draconianes, de les segones, les empreses del petroli, gas, carbó i nuclear, que, alhora que promouen l’expansió de les energies renovables (solar i eòlica, sobretot, i l’anomenat hidrogen verd) no volen deixar d’explotar les enormes reserves de combustibles fòssils que, diuen, continua havent-hi al subsol, a l’Àrtic o sota el mar.

Qui s’atrevirà a contradir-los, si tot es cou en el secretisme més absolut? Miguel Pajares, després d’un exercici apassionant i exhaustiu d’investigació, ho ha intentat, i crec que ho ha aconseguit, desmuntant mentides com la neutralització d’emissions (a través de captures -només del 0,1% – del Co2 que emetem a l’atmosfera, o plantant grans extensions de boscos), la promesa del Zero Net pel 2050, mentre que “cada any estem llançant a l’atmosfera 42Gt (gigatones) de Co2” i el “mercat de drets d’emissió”, una normativa que imposa a les empreses un límit als gasos que poden emetre, però que, si emet menys d’allò que li han permès, pot vendre a una altra la part sobrant d’aquests drets, amb la particularitat -com assenyala l’autor- que, per esquivar el mercat europeu d’emissions, “moltes empreses traslladen la seva producció a regions menys exigents” i que són aquestes empreses -les grans del sector- les que promouen aquest comerç d’emissions, en què, comptat i debatut, no hi ha cap limitació, ni controls ni sancions dissuasives.

Les conseqüències són clares: les emissions no baixen, el canvi climàtic avança i, tant o més greu, la geoenginyeria (la capacitat tecnològica de fer variar el clima, a partir de fer creure que d’aquesta manera arribarà a la Terra menys radiació solar i es reduirà l’escalfament global) és un poderós element que embruta l’atmosfera.

L’autor conclou que no serà possible la transició energètica mantenint la intensitat del creixement econòmic, que no hi ha metalls ni minerals suficients per això, a causa dels problemes que comporten les extraccions mineres, i que l’“autèntica veritat incòmoda” és que “el capitalisme no pot funcionar sense creixement econòmic”, un creixement que ha superat tots els límits, arribant a exigir la destrucció d’aquest sistema.

Ja m’agradaria que el que queda de classe obrera, i les àmplies classes mitjanes, també proletaritzades pel mateix sistema, fessin aquesta conjura. Potser no caldrà; s’ensorrarà sol. A més de la molta gent que ja s’ha cobrat, com a mínim, entre els que quedem, que no ens enganxi.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 2 = 6

Últimes notícies