Molt enrere queden les campanyes de normalització lingüística que Aina Moll, com a directora general de Política Lingüística, tenia l’encàrrec d’impulsar amb l’objectiu d’aconseguir l’ús de la llengua catalana en tots els àmbits.
El lema El català, cosa de tots es difonia arreu mitjançant cartells, adhesius, convenis amb empreses i campanyes sectorials, a les quals s’hi sumava l’organització de cursos de català per a adults amb la connivència dels ajuntaments d’arreu del país. Es deixava per a l’àmbit de l’Educació la formació sobre la llengua i cultura catalanes del professorat, així com l’aprenentatge de la llengua catalana de l’alumnat.
No reproduiré el discurs sobre el consens aconseguit per a la implementació de la immersió lingüística i la voluntat d’incorporar els no catalanoparlants a l’ús de la llengua. Tothom tenia clar uns quants objectius: calia la prevalença del català en l’àmbit públic, així com la presència imprescindible en l’econòmic; suposava un repte en els mitjans audiovisuals i s’havia de reclamar per a l’àmbit judicial.
La premsa comarcal, el món associatiu i el cultural havien frustrat la intenció d’esborrar la llengua catalana del mapa espanyol que pretenia la dictadura.
Partíem d’un bon posicionament: la Constitució espanyola (1978) reconeixia altres llengües a més de la castellana alhora que en matisava la necessitat d’un especial respecte i protecció; els catalanoparlants exercíem militància per la llengua i n’exigíem l’ús; famílies de Santa Coloma Gramenet (1982) es convertien en els pares de la immersió lingüística a l’escola perquè s’adonen de la força de la llengua. Representants de la immigració arribada a Catalunya en temps del franquisme volen que els seus fills coneguin la llengua de la terra d’acollida i exigeixen a les administracions que no se’ls discrimini.
Així neix el consens i la implementació de la immersió lingüística a Catalunya.
Amb encerts i desencerts hem anat tirant; la presència del català arriba a ser desigual, amb bon ús en alguns àmbits, amb una minsa presència en d’altres. A les Terres de l’Ebre ens sentim orgullosos de ser qui més el parlem d’arreu.
Vista l’anàlisi sobre el català avui, reflexiono i valoro com l’Institut d’Estudis Catalans ens ha dotat d’un corpus i una forma lingüístics polimòrfics, gràcies a la contínua reivindicació dels seus parlants perquè la seua variació fos tinguda en compte en l’estàndard i en la normativa; com des d’Educació s’ha treballat per incorporar l’alumnat vingut per quedar-se; com a Internet hi té una bona presència, i com s’han fet esforços des de l’Administració en el sector audiovisual.
A la contra trobem un Estat que en realitat no reconeix el català com llengua de diferents autonomies, per això fan versions en valencià -per exemple- de tot allò que edita; sentim com alguns dels partits que hi han governat utilitzen la llengua per enemistar-nos i enfrontant-nos, encara que expliquin mentides de l’alçada d’un campanar; patim que a Catalunya neixi un partit que té com a objectiu principal esborrar la llengua catalana de l’espai públic i de l’escola; rebem persones amb múltiples llengües que adopten majoritàriament el castellà com a llengua de comunicació entre ells i com els catalanoparlants no ens els adrecen en català ; constatem com la irrupció a les xarxes socials, APP i plataformes audiovisuals es cruspeixen l’espai de les llengües minoritzades i suportem un Estat que exigeix percentatges del castellà, però gens ni mica pels doblatges o subtitulacions en català, gallec o eusquera.
A parer meu, a tota aquesta adversitat, els catalanoparlants ens hem cansat de la militància lingüística i hem renunciat a tenir una posició forta davant la llengua. Tota aquella gran generació incansable en la seua defensa es va diluint mica en mica, com si tants cops rebuts estiguin aconseguint que les pedres, que diuen que posem a les motxilles d’altri, s’hagin instal·lat definitivament a les nostres sabates.
Avançàvem a poc a poc, però anàvem treballant per la preservació del català. Furgar-nos la llaga de la suposadament intransigència amb qui no és catalanoparlant, ens han posat el dit a l’ull i, a manera de caragols, ens hem amagat a la closca amb la por que ja no siguem reconeguts com a una societat oberta i d’acollida.
Hem de tornar en aquella posició de bilingüisme passiu i no canviar al castellà per un ai del gat, com si haguéssim incorporat de manera col·lectiva i definitiva aquella idea de mantenir les formes per ser educats.
Només l’ús dels qui el parlem farà que se’n vegi la utilitat d’aprendre’l. Hem de demanar a aquells qui tenen una altra llengua que vulguin aprendre el català, però ho aconseguiran amb la nostra constància, suport i determinació.
Hem de fer una reflexió col·lectiva i esforçar-nos per parlar català allà on se’ns entén o amb qui ens entén, no només per afavorir la supervivència de la nostra llengua, sinó també per donar l’oportunitat que l’aprengui qui no la sap, per obrir espais de comunicació compartida. Per tenir igualtat d’oportunitats.
Sé que no dic res de nou, que el que escric ho hem sentit mantes vegades, cert.
El perill per a la llengua catalana i les altres llengües és la manca d’especial protecció per part de l’Estat; de la manca d’empatia de qui té la responsabilitat política de treballar per la convivència entre cultures i llengües i per contra explica mentides amb l’objectiu d’enfonsar-nos, alhora que eliminar-nos. No és l’anglès la nostra amenaça, no, perquè aquesta llengua no gaudeix de la politització lingüística que patim a
Catalunya.
La deixadesa de l’Estat, l’ús partidista i judicial de la llengua, l’abandó en l’ús quotidià i laboral del català ens obliga a mirar enrere, a aturar-nos per reconduir-nos. Ens queden lluny les polítiques de planificació lingüística, encara que l’eslògan El català, cosa de tots que ens va convèncer col·lectivament no és obsolet.
Avui n’hauríem de reivindicar un català cosa de tothom. Un tothom entès no com a pronom inclusiu, sinó com a responsabilitat col·lectiva assumida per un Estat que ens vol
representar.
També en la reivindicació de la llengua estem sols.
