El Club de Tenis havia estat fundat el 1943 i, malgrat el seu nom, era una entitat bàsicament recreativa. Tot i tenir un equip d’afeccionats que practicaven en pistes dels seus xalets, la gran majoria feien vida social al local del carrer Cervantes, davant del Cinema Goya i el Frontón. Era un local espaiós, de planta baixa, altell i marquesina, que ocupaven les voreres, on els seus socis contemplaven displicents com la gent passejava.
Els tortosins el coneixien a com “club dels senyors”, perquè estava limitat a famílies de l’elit econòmica i social tortosina. Allí es reunien els que exercien el poder polític i era on es coïen les decisions municipals, a esquenes del poble, encara que hi havia també algunes timbes de joc de cartes, no tan importants com les del Centre del Comerç, on s’arribaven a jugar importants quantitats. A alguns rogles de les seues tertúlies es parlava exclusivament en castellà, especialment a les seues festes socials, els únics moments en què assistien les dones. Per a molts del Club de Tenis, el castellà “hacía más fino” i, sobretot, els permetia distanciar-se del poble, que parlava en català.
L’any 1964 canvià de Junta amb el metge Jose Sabaté com a nou president, amb l’objectiu de superar l’etapa com a casino i anar a la seua arrel esportiva. El 1968 es van adquirir els terrenys de la carretera Simpàtica per a construir-hi les pistes de tenis, que després s’ampliarien fins a esdevenir el complex esportiu actual. Per a les obres de les seues instal·lacions, el 1972, especialment, la piscina, es va comptar amb subvencions estatals, la qual cosa obligava a tenir-les obertes a l’ús públic, cosa que no es va fer. A partir de finals dels setanta, el club es va centrar en la seua vessant esportiva, i fou quan va assolir projecció a tot el país pels seus campionats i alguns èxits destacats. Tot i la resistència dels socis més grans, es va dixar el local del Cervantes.
A meitat dels anys quaranta, a manca d’altres possibilitats de vida social, es produí un redreçament de l’associacionisme escapçat com a conseqüència de la Guerra. Prompte es reconstituí el Centre del Comerç, que havia estat fundat el 1899. Era, a distància, l’associació més important del territori, i aplegava comerciants, professionals, petits industrials i gent de classes mitjanes (fins al miler de socis). Era possible que els amos de la botiga i els seus dependents s’asseguessen a la mateixa taula. Ja tot just acabada la Guerra el Patronat de la Sagrada Família havia tornat a funcionar com a entitat recreativa de caràcter religiós, sota la tutela del Bisbat. L’any 1945 es constituïa el Foment de la Sardana, amb la finalitat d’organitzar audicions de sardanes els mesos d’estiu. El 1948 es fundà el Cercle Artístic, que organitzava conferències, exposicions, amb una secció de fotografia artística, i aixoplugava l’Orfeó Tortosí, ressorgit aquells anys. El Círcul, el Tenis, el Patronat i el Centre tenien bar, conserge i sales de jocs, este darrer, també reboster, cambrer, barber, enllustrador i botones.
Foren anys de creació d’associacions esportives, com el Club de Futbol (1942), Club de Rem (1946), Societat de Pesca Esportiva (1948), Penya Ciclista Ja Arribarem (1948), la UEC (1952)… L’any 1955 s’havia fundat el Club Universitari, que aplegava jóvens tortosins estudiants a Barcelona, que durant les vacances portaven l’esperit, el neguit i les sensibilitats socials de la capital i trencaven l’atàvic aïllament de la ciutat. El 1955, naix Cantaires de l’Ebre, que recull la tradició de les entitats obreres i populars d’abans de la Guerra, de la qual s’escindiria dos anys després Cantaires del Delta, tot i que el 1968 es tornarien a fusionar. A finals dels seixanta es produirien importants canvis democratitzadors, de creixement participatiu a tot el teixit associatiu i creació de noves entitats, com Òmnium Cultural, el 1971, i el Casal Tortosí, dos anys després.
