MONTSIÀ // El neurocientífic, doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona, David Bueno, va conduir la primera sessió del Fòrum del Talent que organitza el Consell Comarcal del Montsià. I ho va fer explicant l’impacte de la pandèmia en les estructures cerebrals, especialment dels adolescents i dels jóvens, que són els qui tenen “el cervell en construcció” i és a qui esta situació “pot influir-los en el futur, fins a un punt que no sabem”.
El cervell és un òrgan format per milions de neurones. La seua vida mental no depèn del nombre absolut de neurones, sinó de les connexions que es fan entre elles. “Un cervell que està estimulat, actiu, que fa esport, que llegix, que aprèn, que argumenta, que es divertix, que està amb els amics -i ara és el que menys podem fer- pot arribar a tenir fins a 1.000 bilions de connexions -cinc vegades més que la mitjana-, i aquí està la diferència”, detallava Bueno. I és que com més connexions tinga el cervell, més possibilitats de riquesa de vida mental, de reflexionar, d’entendre l’entorn i la relació que tenim amb ell, així com d’adquirir nous coneixements.
En l’etapa de l’adolescència i la joventut “el cervell busca desesperadament relacionar-se amb els seus iguals perquè és el moment que dixen la infantesa, on depenien per a tot dels seus pares, per a arribar a l’edat adulta, on dependran només d’ells mateixos”, explicava el neurocientífic, que afegia “i justament les restriccions i el confinament no estan deixant que tinguen tanta relació com voldrien i necessiten”. Segons Bueno, “un dels efectes més importants que els confinaments, les restriccions i la manca de contacte social produïx en els adolescents i jóvens és un increment impressionant d’estrès”, a causa del sentiment d’aïllament, solitud i la incertesa. Més d’una tercera part dels adolescents han incrementat el seu estrès i, en alguns casos, s’ha arribat fins al 50%.
L’estrès és una reacció fisiològica davant d’una situació que percebem com una amenaça, i que té diverses conseqüències: incrementa l’ansietat, els casos de depressió, la ira, la por, disminuïx la resiliència, el benestar psicològic i l’eficiència. I tot això té un impacte en l’aprenentatge, ja que minva la memòria, la capacitat de prendre decisions i dificulta les noves connexions. “Som una espècie social, ens dona plaer estar amb els amics. Aprendre també ens en dona: ho fem per instint i és el nostre principal estri de supervivència”, afirmava el doctor.
No tothom reacciona de la mateixa manera en una situació de canvis o davant d’una novetat. Hi ha els que reaccionen impulsivament amb por, sense reflexionar. “Són persones poc transformadores, poc proactives, més crèdules i més submises”, contava. I a l’altre extrem, hi ha les que reaccionen amb curiositat, es fan preguntes i reflexionen sobre les oportunitats i les amenaces d’aquella novetat. “Així com la por genera incomoditat, la curiositat genera benestar”. És per això que el neurocientífic aposta per un sistema educatiu que esbiaixe els estudiants cap a la curiositat. I per a fer-ho, és necessari un bon estat emocional, perquè tot allò que aprenem des de la curiositat “ens estimularà a continuar examinant, explorant i avançant”.
La curiositat es vincula a l’alegria, i esta a la confiança. Els estudiants aprenen de qui confien, cosa que també els permet confiar en ells mateixos. Però l’emoció crucial pels aprenentatges és la sorpresa, ja que activa l’atenció del cervell, i forma part dels circuits de motivació que permeten mantenir les ganes d’aprendre. “Per tant, els hem d’intentar transmetre confiança, alegria, però amb una certa activació i sorpresa -entesa com a motivació i ganes de fer coses-”.
Per últim, la curiositat és reflexivitat, que sorgix de l’escorça prefrontal del cervell, que gestiona les funcions executives, que els permet planificar futurs alternatius, valorar pros i contres, prendre decisions i gestionar-se emocionalment per a assolir els objectius. “Com podem ajudar-los a potenciar-ho? Disminuint l’estrès, afavorint contactes socials i deixant que planifiquen, reflexionen i decidisquen, perquè així activen les xarxes neuronals i fan connexions noves. Els adolescents no volen només estar en contacte, volen trencar límits. I hem de dixar-los fer-ho”, va concloure.
