Quan em moc, tinc ganes d’escriure. Una itinerància, un trasllat, un desplaçament, un viatge em desperta les ganes d’escriure. Inevitablement el cos i l’escriptura estan connectats. Això no fa massa temps que ho sé. Per mi, escriure era més aviat una activitat racional. Era seure en una taula i davant un ordinador. Primer pensava el que volia dir, com volia dir-ho, pensava en una estructura i pam!, ho resolia amb el màxim d’ofici possible. Però sembla que el fet d’escriure és molt més dinàmic. Hi ha molts elements implicats. És un estat corporal. Primer vaig detectar uns indicis. Quan tenia el cos relaxat, les idees i les imatges es desencadenaven lleugeres i ordenades. Circulaven fluides, s’escolaven orgànicament. Vaig observar que quan començava un viatge, quan veia coses noves, els sentits es despertaven de nou amb els estímuls i s’establia una estranya connexió entre dins i fora. Era una persona nova. Sembla clar que amb els anys hem oblidat la part física en el procés d’escriptura. És precisament el cansament el que ens recorda que abans de ser cap, som cos. I què tal com estigui el cos estarà el cap i viceversa. Tal com estigui el cap estarà el cos, i així la nostra escriptura. Diu el psiquiatre Bessel van der Kolk que el llenguatge va evolucionar per compartir les coses del món exterior, no per a comunicar els nostres sentiments interiors. La majoria de nosaltres sabem descriure millor una altra persona que a nosaltres mateixos. Les paraules se’ns esmunyen. Potser, diu ell, la millor manera per atrapar-les és implicar el cos, el to de la veu, les tensions corporals. Quan viatjo ho experimento. El meu cos serveix per a canalitzar el que va passant. Connecto amb les paraules sense preocupar-me per la intencionalitat o el que volen dir. El cap i el cos estan disponibles. I és així com apareix aquesta connexió.
L’associació lliure, que permet que una primera imatge et vingui a la ment i des d’allà s’encadeni amb una altra i apareguin un seguit de línies de text. Aquest text sempre serà un text necessari. D’aquesta estranya confluència sorgeixen els meus diaris de viatge que vaig acumulant amb els anys. El moviment m’impulsa a escriure, i el text mai sap on anirà a parar, com les meves passes. Feu l’experiment, escriviu sense sobrepensar i camineu sense saber on anar.
