El poble de Jesús és el més gran d’entre els que estan fora del nucli principal de Tortosa però formen part del seu terme municipal. El seu nucli antic té una estructura urbana de parcel·lari divers i fraccionat, assentat sobre una topografia plana de carrers estrets i rectes en gran part, segons se definix en els documents que han servit per a fer una diagnosi d’un nucli antic cada vegada més abandonat i deteriorat. Ha passat una mica com al nucli antic de Tortosa, tot i que allà hi va jugar també un paper important l’impacte de la Guerra Civil. En tot cas, no parlem d’un fenomen exclusiu de Jesús ni de Tortosa. Parlem de dinàmiques centrífugues, en indrets que potser no podien exhibir grans elements patrimonials —no és el cas tortosí—, que durant dècades ens havien fet veure que el creixement d’un nucli urbà sempre ha de ser cap a fora, amb nous plans parcials i urbanitzacions.
Ja amb el canvi de segle i potser després de la crisi de la construcció, s’ha començat a estendre la idea que és tant o més important que els pobles i les ciutats conserven i facen créixer cap a dins els seus cors, els seus nuclis vells; perquè estos mantinguen dignament la vida i el patrimoni que acostumen a albergar, i perquè s’hi puga viure en condicions de confortabilitat, seguretat i cohesió social, entre espais urbans que prioritzen el vianant per sobre del vehicle rodat. El problema és que, en molts casos, s’havia tocat fons, i ara calen molts recursos per a revertir la situació. Projectes de país com la nova Llei de barris hi poden ajudar, i voluntats polítiques com la que està mostrant el govern de l’EMD de Jesús, també.
