Set anys d’escolà, quatre anys de religió al batxillerat, una assignatura de Dret Canònic a la carrera d’advocat i quaranta anys treballant a la Passió de la Cava em donen prou bagatge per a poder opinar de la meva religió de la qual he sigut un agnòstic que no un ateu.
De les moltes coses que requereixen creure la virtut teologal de la Fe a la religió catòlica, n’hi ha dos que m’han voletejat des de sempre. La primera, i que no profunditzaré molt, és el fet que la mare de Jesús fos verge tot i tenir un fill. Això volia dir que la maternitat és important per als catòlics però sense sexe. Llavors, Josep el fuster només el posaven a la seva història per a passar el ribot i clavar claus, sense oblidar que quedava molt lleig el retrat del naixement sense un pare. Lo de la vaca i el bou va ser una petita ullada al món animal. El tema del colomet posant-se sobre Maria ja és de traca i mocador. Torno a dir que creure aquest misteri requereix ser molt crèdul en una religió, és clar que els d’Al·là també s’ho haurien de mirar.
La segona inquietud que tinc sobre les paraules de Jesús és més racional i fa referència al “fill pròdig”, Aquesta paràbola relatada per l’evangelista Mateu, que per a mi devia ser un càndid o un incaut, no la veig molt en la línía de Jesús. Aquest era més d’accions espectaculars com l’expulsió dels botiguers del temple de Jerusalem, convertir l’aigua en vi, multiplicar els pans i els peixos, ressuscitar morts, caminar sobre el mar, etc. No el veig intervenint en accions hereditàries.
La història és molt coneguda. Un dels dos fills que tenia un pare ric, en fer-se major d’edat, li demana la seva part de l’herència en diners perquè no vol conrear les terres i cuidar el ramat. Vol viure lo que en diríem la dolce vita. Llavors va passar el que sol succeir, se li acabaren els cèntims i lluny de casa i sense una pela va haver de cuidar porcs i menjar d’aquesta carn. Es veu que això de la carn de porc no estava molt ben vist pels jueus, però sempre li va quedar el recurs de menjar garrofes. Així, que tip de garrofes i molta gana amuntegada, va decidir agafar el farcell i tornar cap a casa.
M’imagino que en arribar, dissimulant tot el que va poder, es va tirar als peus del pare i li demanà perdó. Aquest va ordenar als criats que sacrifiquessin el millor vedell, li portessin roba nova i preparessin una gran festa. L’altre germà, en tornar de tot el dia treballant al camp, entre vedelles i ovelles, va preguntar a un peó què passava. Aquest li’n va fer cinc cèntims i li va dir que el seu pare “tirava la casa per la finestra” per honrar el fill pròdig que havia tornat a casa després de tants d’anys, sense diners i mort de gana.
El fill, que havia estat tota la vida fent casa gran, li va dir al seu pare que li pareixia exagerat que el que havia malgastat l’herència ara fos rebut com un triomfador i tornés a rebre part del patrimoni que ell havia ajudat a créixer. Devia pensar que havia fet el panoli.
Aquesta paràbola del fill pròdig és molt corrent que passi per tot, a les nostres terres també. Un fill o filla fa casa gran i els que no estan s’aprofiten de l’època senil dels seus avantpassats i en quatre visites i dos bajanades aconsegueixen el mateix que el treballador de casa.
Aquesta injustícia molts cops ve emparada en costums antics com el que l’hereu rebi tots els béns dels pares. També a països anglosaxons deixen el patrimoni al fill primogènit sempre que sigui baró. Millor que
s’ho facin mirar.
