Dies de molt soroll a les Espanyes pel possible concert financer a Catalunya. Les espases s’estan afilant per la singularitat econòmica que el govern del PSOE vol donar a la nació catalana, després del pacte entre ERC, el PSC i els Comuns, a canvi que el cap de llista socialista a les últimes eleccions sigui el 133è president de la Generalitat.
L’infrafinançament crònic de Catalunya és una diagnosi àmpliament compartida. Són moltes les veus que des del món polític, econòmic, social i acadèmic demanen posar fi a l’ingent dèficit fiscal que Catalunya pateix. Fora broma, són 22.000 milions d’euros a l’any.
El “finançament singular” és un concepte que pot semblar tècnic però que condiciona fortament l’economia dels catalans i en conseqüència l’estat del benestar (sanitat, ensenyament, cultura, infraestructures, etc.). Aquesta singularitat fiscal no és ni molt menys un privilegi ni tan sols és anar en contra d’altres territoris.
Des de ja fa vint anys, la política catalana ja reclamava de finançament singular i de concert econòmic solidari. El 30 de desembre (dos dies després dels innocents) el Parlament català va aprovar el projecte d’Estatut (sent Pasqual Maragall el president de la Generalitat, any 2005). El primer pas va ser crear l’Agència Tributària de Catalunya que s’atribuïa la gestió, la recaptació, la liquidació i la inspecció de tots els tributs. Alhora que proveïa un fons de solidaritat amb el conjunt de les comunitats autònomes. Aquesta quota de solidaritat econòmica tenia l’objectiu d’igualar un mínim comú als serveis que reben els ciutadans a tots els territoris de l’Estat espanyol.
Va ser el primer intent per guarir l’infrafinançament crònic que pateixen els catalans. Quan es va aprovar l’Estatut del 2005, el deute dels comptes públics de la Generalitat fregava els 15.000 milions d’euros; actualment, els catalans arrosseguen un deute que s’apropa als 90.000 milions. El desequilibri en l’opaca balança fiscal espanyola ha fet que el deute de fa vint anys s’hagi multiplicat per sis!
El convergent Artur Mas va intentar l’any 2012 (set anys després de Pasqual Maragall) un nou model de finançament. El gran repte per a tirar enfavant l’economia catalana va topar de front amb un irreductible PP (Rajoy al capdavant, i Aznar a l’ombra) i la crisi econòmica generalitzada. El rotund NO dels populars va posar en marxar la maquinària del procés del qual tothom en sap les conseqüències.
El tercer intent per aconseguir aquest finançament singular es basa en un model de sobirania fiscal plena, cosa que implicaria l’assumpció, per part de la Generalitat, de la gestió i recaptació de tots els impostos que es paguen a Catalunya al marge dels tributs locals. Això inclouria les grans figures tributàries com l’IVA, l’IRPF, l’impost sobre societats o els impostos especials. Això es traduiria en un ingrés potencial de 50.000 i escaig M€ anuals, el doble que amb el model de finançament actual (25.000 M€ amb dades del 2021, últim any liquidat).
Però en menys de quinze dies de l’acord tripartit a la Generalitat (amb el vistiplau del PSOE), l’actual primera vicepresidenta i ministra d’Hisenda del Govern estatal qüestiona el finançament singular per a Catalunya. María Jesús Montero (21/08/2024): “Ni es un concierto económico ni es una reforma al uso del sistema de financiación”.
Com deia el titular d’aquest article el més calent és a l’aigüera, refrany català que figuradament indica que res hi ha fet o que no hi ha res a punt. Vaja, que el concert econòmic pot passar a ser un concert en do menor amb… violí. Aquí ni tan sols cal esperar que de tantes vegades que es diu una mentida acaba sent veritat (realitat).
“It’s the economy, stupid” (“És l’economia, estúpid”): James Carville, assessor de la campanya electoral de Bill Clinton el 1992.
Salut ebrencs!
