Diumenge 19 de desembre vàrem experimentar arreu de les comarques catalanes una revifalla espectacular del mite Leo Messi, un esportista d’elit convertit en fenomen social.
Una part molt majoritària dels aficionats al Barça varen celebrar la victòria argentina com la victòria de Messi i, a la vegada, van considerar-la com a pròpia. El millor jugador de la història quedava coronat per mitjà d’un entusiasme ciutadà indescriptible, no només al seu país natal sinó també a Catalunya. De fet, difícilment podrà viure’s una escena semblant en altres esdeveniments esportius en què no participin equips o esportistes catalans.
L’anàlisi de les raons per les quals va haver-hi aquest esclat de joia ens retrata elements veritablement contradictoris: res estrany, com quasi tot en la vida. És obvi que el futbol professional s’ha convertit en una aïna financera força indigna, on els sentiments han quedat des de fa anys i panys totalment relegats a un pla totalment secundari. La controvèrsia sobre el país que hostatjava el mundial ha quedat amagada davant de l’èxit del mite, anhelat per ell i per milers d’admiradors-aficionats. Justament aquesta és una frase ben desencertada, ja que l’opinió pública va escandalitzar-se amb l’elecció (probablement fraudulenta) d’un país on no es respecten els drets humans, on el paper de la dona queda totalment arraconat, on els homosexuals són engarjolats, on no hi ha lloc per a cap discrepància política i on una elit milionària ostenta tot el poder de manera dictatorial. Tanmateix, no és excusa que no haja sigut el primer cop, només cal fer la remembrança d’on va celebrar-se el darrer mundial!
La condemna a mort del futbolista iranià Amir Nasr-Azadani per haver-se posicionat públicament contra la política del règim pel que respecta a la repressió envers la dona va ser ben present durant totes les setmanes del campionat del món. Ara bé, cap capitost poderós va moure fitxa, ni de l’àmbit polític ni de l’esportiu. Tot ha quedat en comentaris inerts sobre allò que s’hauria d’haver fet, però ningú ha volgut renunciar a res: ni els esportistes a competir-hi, ni els dirigents polítics a assistir-hi, ni els aficionats a interessar-s’hi i entusiasmar-s’hi.
Tornant a la figura de Lionel Andrés Messi, s’han recuperat imatges dels molts moments en què va meravellar com a jugador blaugrana. La seua polèmica sortida ha quedat totalment eclipsada, ja que ningú sap realment com va anar tot plegat: qüestió financera del club, qüestió de voluntat del jugador, etc. L’aficionat ha volgut expressar admiració i estima pel més gran dels futbolistes de tota la història. Tot aquest fervor ha donat peu a crítiques ferotges per la seu de celebració i per l’espantós quefer del jugador iranià esmentat, entre altres. Tota mena de comentaris han anat donant voltes envers els mateixos temes, tot i que els grans poders financers (i la FIFA n’és un malaurat exemple) mai no fan un pas enrere a favor de drets humans si perilla el seu enriquiment.
La consideració del Barça com a més que un club des de la clausura de l’estadi de Les Corts per haver xiulat l’himne espanyol durant la dictadura del General Primo de Ribera, així com la consolidació ferma d’aquest ideari durant la repressora i sagnant dictadura franquista, ens ha fet acostumar al paper del futbol com a alleugeridor de tots els mals.
L’estructura política espanyola ha impedit sempre, i per tots els mitjans, la participació de les seleccions catalanes dels principals esports en competicions internacionals. No és un fet secundari, tota l’acció corrosiva dels diferents governs espanyols s’hi ha aplicat de ple. El clam per Messi no deixa de tindre connexió directa amb el fet de no poder comptar amb un equip nacional propi, amb la qual cosa ens hem de conformar amb la victòria d’un país aliè (encara que jugui el mite). La campanya permanent contra el crac argentí des dels rotatius esportius publicats a Madrid també ha ajudat al suport incondicional al gran jugador. Tot plegat, el mite Messi regna entre molts catalans aficionats a l’esport rei. Lògic o il·lògic, però és així…
