Quan per segon cop vaig alçar la mà al mig de classe per a repetir que érem una autonomia sense llei electoral, que després d’anys no hi havia manera de pactar una norma proporcional, que els vots a Catalunya no valien igual en funció de la profunditat del territori, que la nostra era una comunitat autònoma amb un sistema electoral de baixa qualitat, que estàvem creant desafecció entre l’electorat quan aquest podia comprovar que el número de vots no era proporcional a la representativitat assolida, i, que fossa quina fossa la mobilització del vot progressista el sistema estava pensat per a primar els governs de la dreta nacionalista- quaranta cinc anys de democràcia a Catalunya en són testimonis-, Alicia va etzibar-me un somriure irònic. He de confessar que la resposta encara me ressona de tant en tant, amb el seu to de veu moderat i sense perdre el somriure va explicar com el meu malestar tenia a veure amb la concepció d’injustícia que projectava sobre el sistema electoral català, sobretot, a partir de les autonòmiques de 1999; segons Alicia filtrar la realitat des del valor de la injustícia comporta malestar, la impossibilitat de transformar una realitat percebuda com a injusta genera impotència i dolor. Tenia part de raó.
Aquesta setmana el Congrés de Diputats -anteriorment la Comissió de Justícia-, aprovava l’acord sobre el text de la llei d’amnistia, la majoria de la investidura ho tirava endavant a l’espera dels dos mesos que aquest projecte es mantindrà paralitzat al Senat on les majories i els equilibris són uns altres. Me passa amb l’amnistia el mateix que amb la no llei electoral, tot me sembla injust, segurament amb objectius polítics i socials molt lloables, però injust.
Quan als ulls dels neòfits una llei altera l’estat de dret, trenca el principi d’igualtat de la ciutadania davant l’Estat i la Justícia, acaba generant reacció i desafecció entre tots aquells que veuen els seus drets lesionats. Per molt que el ministre Bolaños comparegui encantat d’haver-se conegut i felicitant-se d’un èxit històric que ningú li reconeix, crec innecessària tanta impostura i triomfalisme per a reconèixer com d’arrossegats arribem els socialistes a l’interès general de l’oblit. Legislar per esborrar presumptes delictes i poder garantir la inimputabilitat dels seus autors/es, és una estratègia pròpia de períodes de transició i canvis de règim; fora d’aquest context, s’empitjora la qualitat democràtica de qualsevol societat. Donem per descomptat que a Catalunya l’amnistia servirà per avançar en la convivència, per a generar estabilitat, per a construir un clima social i polític més respirable i menys fratricida, serà una llei reparadora del conflicte, no ho dubto. Ara bé, oferir garanties a presumptes delinqüents per a que les seves accions i decisions quedin fora de l’abast de la justícia sutura ferides del passat i n’obre de cara al futur. Tal com diu la Comissió de Venècia, els tràmits accelerats, la immediatesa i la urgència política, l’inexistent debat social i la nul·la pedagogia ciutadana ens aboquen a la doctrina dels fets consumats, al debat de tecnicismes que acaben esdevenint els eufemismes de la impunitat. Tal i com descriu el text de la llei en els casos de terrorisme, malversació i traïció, aquesta serà una amnistia per a poderosos, bàsicament per als líders d’aquells fets vergonyants que protagonitzaren les dos trinxeres entre les tardors del 17 i el 19. La violència que emparen les banderes.
Diu Jordi Amat a la seva columna del 10 de març i que titula Amnistía para normalizar; “El origen de la tramitación de la ley de amnistía fue descaradamente interesado -com totes les gènesi dels projectes polítics-. Por ello su fundamentación cívica falla. Aunque el presidente lo repita, la ley no ha tenido como punto de partida ni tendrá como punto de llegada la reconciliación. (…) Aunque por su parte los partidos independentistas repitan que la pròxima estación será la autodeterminación, ellos saben, por lo que dicen las encuestas y los resultados electorales, que hoy en día la independència está en vía muerta y cada vez hay menos catalanes subidos a ese tren, porque todos somos conscientes de lo costoso que resultó ese viaje a ninguna parte. No hace falta engañar más al personal”.
Mentre seguiré donant voltes a les paraules d’Alicia García- no confondre en Rodríguez, és Ruiz-; igual demano hora a la terapeuta per a treballar estratègies resilients que m’ajudin a sobreviure en una societat cada dia més injusta.
