Campus de la UAB, dimecres sis d’octubre a les 10 h, un grup de presumptes independentistes intolerants i totalitaris, gudaris abnegats en la defensa de la pàtria destrossen una carpa de l’Associació d’Estudiants de dretes S’ha acabat. Tensió i violència durant tres hores davant la impotència de la seguretat privada del campus. El Rector no permet l’entrada d’efectius policials al campus, els agressors destrossen la carpa i agredeixen amb violència sabent-se impunes. El comunicat emès per la UAB lamenta els fets. El Rectorat passa plana, encobreix els agressors i qui dia passa any empeny; fins a la propera vegada, quan les camises pardes -o grogues- decideixin ocupar el campus amb les botes paramilitars, cossos vigorèxics i cavitats cranials buides. Acte seguit i a l’arsenal de la Ciutadella, els/les diputats i diputades de la CUP embolcallaven de resistència èpica aquesta agressió feixista. Nou país d’Europa.
Aquells que tenim memòria encara recordem els fets del gener de 1999. Una visita del llavors president del Govern, José María Aznar López, al mateix campus…, i la cosa va acabar amb trenta estudiants i cinc policies ferits. En aquella ocasió, però, la Policia Nacional va entrar al campus i, de manera preventiva, va dissoldre la protesta d’estudiants amb porres i bales de goma. El rector de l’època, Carles Solà, va presentar denúncia immediata contra la policia, i va acusar-la de violar l’autonomia universitària. Han passat més de vint anys, però la impunitat a mans de la policia o dels feixistes segueix sent un valor en alça al campus de Bellaterra.
Cronològicament més llunyà però més proper geogràficament, en data 1 d’octubre, l’edició digital d’aquest setmanari recollia unes imatges de la intervenció durant un ple municipal de l’alcalde de l’Aldea, el senyor Xavier Royo, en què acusava el portaveu de l’oposició de permetre la ubicació d’un centre de menors al municipi. El vídeo que acompanya la notícia dura poc més d’un minut, temps breu però més que suficient per a circular per tots els tòpics de l’extrema dreta més tel·lúrica i cavernaria. Aquest centre residencial, sempre segons el senyor. Royo, haguera estat una amenaça i un perill per a la convivència ciutadana. No ho diu però s’intueixen en les seves paraules les ganes de vincular infants i adolescents tutelats amb violència, delinqüència, criminalitat organitzada i delictes contra la llibertat sexual; tot un clàssic de l’extrema dreta que representa el senyor. Royo. És curiós, però, com ningú del seu partit, com cap càrrec orgànic, ha sortit a desautoritzar-lo fins ara. Encara més, espero que sigui la companya del senyor. Royo i consellera de Drets Socials, la senyora. Violant Cervera, qui surti públicament a rectificar el seu alcalde i a explicar-li que això va de democràcia, dels drets i les llibertats de les persones.
Ara com ara, onze d’octubre, ni un perdó, ni una rectificació, ni un retractament públic que intenti reconstruir la convivència amenaçada en un episodi tan trist com lamentable. Un mal dia el tenim tothom, persistir en els mals dies, un darrere l’altre, ens porta a donar un pas endavant i caure en l’abisme.
El fenomen del totalitarisme i la intolerància interpel·la tota la ciutadania. Quedar immòbils davant els atacs a la democràcia i la convivència, vinguin d’on vinguin, ens fa còmplices d’aquest monstre que, ens acabarà devorant a tots si no hi posem remei. És curiós, però, com, de manera general, som sensibles a les mostres d’intolerància quan aquestes se situen lluny del nostre hàbitat i, el pes de la culpa i/o responsabilitat recau en l’adversari polític i ideològic. Molt al contrari, quan l’agressor i l’intolerant el sentim proper i el fem “dels nostres”, l’omertá acaba sent el codi imperant, mentre un vel de complicitat ho encobreix tot.
