Aquest any 2022 farà quaranta anys que vaig arribar a la Universitat per estudiar la carrera de Pedagogia. Sóc la primera generació d’universitaris de la meva família. Una família molt extensa, per part de mare i para, i vaig ser la primera que vaig tenir estudis superiors. Pot ser perquè els meus pares tenien clar que aquest era el millor que podien fer pel meu futur. Especialment, la meva mare sempre va insistir que jo havia d’anar a la Universitat. Que el meu germà també, però que jo, la xica, havia de tenir una formació que li donés independència i que li permetés fer, amb la seva vida allò que volgués o necessités. La clau, la independència econòmica i la capacitat de no dependre de ningú més.
De la meva promoció, la del 64, molt pocs va a l’Institut i, encara menys, vam arribar fins a la Universitat. La majoria, als 14 anys, una vegada aconseguit el certificat escolar, van començar a treballar. Una altra part van anar a estudiar Formació Professional i una minoria vam marxar del poble per anar a Barcelona i Tarragona. Curiosament, algunes de les meves companyes després de fer FPII (era com se li deia al Grau Superior de l’FP), van iniciar una carrera universitària. Aquesta opció, molts anys després l’estem considerant com una opció per lligar els estudis Secundaris i els Superiors.
Aquests darrers mesos s’ha parlat molt de la Formació Professional. Una llei nova per a regular-la i moltes veus que insisteixen en la necessitat de “dignificar-la” i de conferir-li la importància que té des d’un punt de vista, no només professionalitzador, sinó també social. Necessitem persones preparades per assumir les necessitats d’un mercat de treball que reclama, des de fa temps, personal tècnic, ben format, en tots els àmbits. Dit això, no és suficient en canviar la legislació, sinó que cal donar-li la importància formativa, professional i, sobretot social, que mereix. Quan jo vaig acabar la Primària hi havia un comentari “recurrent” que deia “qui val, val i qui no a FP”… Molts anys després no diem el mateix, però encara hi ha un sentiment general de què aquesta formació és com de “segona”. Hi ha moltes famílies, encara, que viuen de manera “traumàtica” el fet que un fill o filla decideixin fer un cicle formatiu.
Una manera d’acabar amb aquesta concepció/visió és donar a aquesta formació el lloc que es mereix. Una manera, com avancen alguns articles publicats aquests darrers dies, s’han de promoure estratègies de treball conjunt entre l’FP i la Universitat. En si, els CFGS són també estudis Superiors. És possible dissenyar projectes i estratègies encaminades a bastir ponts entre els dos nivells educatius de tal manera que el pas d’un a l’altre resulti una transició amable.
Fa uns anys, vaig fer una estada de recerca a Vancouver (Canadà) i vaig tenir l’oportunitat de poder treballar a la British Columbia University i al British Columbia Institute of Technology. Aquesta segona era una Universitat Aplicada i es diferenciava de la primera (en molts de sentits), però especialment perquè allí s’hi cursaven cicles formatius d’FP a més de graus universitaris. Un context d’aquestes característiques afavoreix que el pas d’un nivell a un altre formi part d’una mateixa estratègia i, per tant, que sigui també molt coherent. El fet d’estar ubicat en un context universitari també fa que se li doni el valor que li correspon i emmirallar-nos en altres experiències.
Ara que s’ha iniciat, de nou, un procés de revisió de la llei de l’FP i que es parla del tema de manera continuada en els mitjans de comunicació, és la nostra oportunitat per poder començar un procés de canvi cultural respecte al valor que se li ha d’atorgar a aquesta quan en l’àmbit de formació. Des d’un punt de vista laboral és imprescindible augmentar tant la diversitat de graus formatius (que s’han de revisar de forma contínua) com l’associació d’aquests amb els diferents nivells de desenvolupament professional. Un País que no valora, en la justa mesura l’FP és un País que no es desenvoluparà ni econòmicament ni socialment.
