A l’edició en paper del Setmanari l’EBRE d’esta setmana es publiquen dos articles destacant la figura de Marini de Cid Puyet, que va ser professora d’Història de l’Art a l’Institut Joaquim Bau, avui Institut Dertosa. Marini va ser una dona pionera i tot un referent per a moltes generacions d’estudiants, i esta setmana complix 90 anys.
La Marini fa 90 anys
M.L.N.
Nascuda l’any 32, complirà aquest cap de setmana 90 anys.
Marini de Cid Puyet, la Marini, representa una generació de dones pioneres que, amb el seu exemple, va obrir el camí a les que veníem darrere. Mostra d’això és que va ser una de les sis dones ebrenques que la Universitat Rovira i Virgili va escollir per a l’exposició “Dones, generació A” per mostrar les dones que -malgrat haver nascut i crescut en un temps en què ho tenien difícil- van sobresortir professionalment. Va trencar el sostre de vidre abans que se’n reconegués l’existència.
La seva dedicació a l’ensenyament de la Història i de la Història de l’Art a l’Institut Joaquim Bau, durant més de quaranta anys, s’ha caracteritzat per la vocació i per l’entusiasme encomanadís. Aquest entusiasme ha fet que centenars de persones que han passat per les seves classes s’hagin acostat a la història, a l’art i, també, que en guardin un record entranyable com a persona, per la seva generositat i el seu caràcter alegre, que l’han fet una persona excepcional, que fa amics allà on va, als quals estima i pels quals es fa estimar.
La Marini és, a més, una demostració vivent del canvi climàtic del darrer segle. La raó la trobem en l’origen del seu nom, de ressons italians. Marini és l’abreujament de Maria de la Nieves, nom que va escollir el seu pare el 12 de febrer del 1932, dia del seu naixement, perquè aquell dia nevava a Tortosa. Aquest cap de setmana, 90 anys després, amb gairebé 20 ºC de temperatura, això sembla impossible.
Li fem arribar, doncs, la nostra felicitació i el nostre agraïment, per ser com és i per haver-nos posat, a les que hem vingut al darrere, el camí més fàcil.
La seva amiga de la infantesa, Zoraida Burgos Matheu, li escriu aquest record.
Professora sobre un fons multicolor
Zoraida Burgos Matheu
La meva imatge de Marini és la de la professora d’Història d’Art, agradable, positiva, amb un munt d’alumnes i de fills d’exalumnes, que li fan un somriure quan la troben pel carrer. I de molts professors, també, jubilats o en actiu, companys de feina a l’Institut.
De vegades parlem, i em recorda els primers anys nostres d’institut, una cinquantena d’alumnes dels dos sexes, en una proporció aproximada del 50 % (a l’institut on vam estudiar el batxillerat les classes eren mixtes). Tan sols a les classes, perquè a les hores lliures els nois jugaven o corrien pel pati i les noies passàvem el temps lliure a les golfes (tan vell era l’edifici que semblava que es movia el terra si algú saltava o, senzillament, corria cap a les escales en sentir que acabava l’hora del descans).
La proporció d’alumnes nois i noies va canviar a segon curs. Un col·legi de monges de la ciutat va obrir les matrícules perquè les seves alumnes estudiessin el batxillerat al mateix lloc. Moltes alumnes van continuar els estudis amb les monges, i la proporció al nostre curs va quedar en un grup d’uns vint-i-tants nois i una desena de noies, proporció que va seguir fins a l’últim curs.
En aquest grup ens trobàvem Marini i jo, com tan clarament recorda Marini, en una classe amb uns bancs llargs de fusta com els bancs d’església de l’època. Unes aules fredes, havíem d’anar molt abrigats. El vent es colava per les escales i els passadissos d’aspecte conventual.
Després del batxillerat ens vam dispersar, però amb les famílies ja en marxa ens vam “retrobar”. Ens trobàvem en actes culturals, viatges, alguna vegada va ser a París, viatges de grata memòria per la ciutat i pels amics i els amics dels amics, o una anada a Olot on passàveu les vacances durant un munt d’estius.
A Marini, sempre l’he vist animada, vital, amb Manolo, abans, i ara amb la memòria viva dels seus records dels anys compartits. I acompanyada per una llarga família de filles, nets i netes, que viuen lluny físicament, però a prop en pensament i memòries.
Marini, la teua imatge juvenil, amb robes dignes d’un Mondrian, se’m dibuixa, ara, quan ens trobem o em telefones, i em dius que he de “treballar.” Farem una passejada quan ens trobarem bé del tot. Amb passes de gent jove, com sempre.
Bon aniversari!
