Les neurones, va dir Santiago Ramón y Cajal, “són les misterioses papallones de l’ànima, el batre d’ales de les quals qui sap si aclarirà algun dia el secret de la vida mental”. Aquesta frase probablement fa referència als Grecs, que van representar l’ànima o la psique humana amb les ales de les papallones.
Els éssers humans tenim un índex d’encefalització de 7,4, és a dir, un cervell 7,4 vegades més gran del que li correspondria a un mamífer amb el mateix pes corporal. Podem comparar-ho amb el segon animal amb un índex més gran, que és el dofí, amb un índex de 5,2. El primat amb un índex més gran és el mico caputxí, amb un índex entorn del 3. El nostre cosí el ximpanzé te un índex de 2,6. Això ens dóna una idea del camí que ha fet el llinatge humà des que es va separar del darrer avantpassat comú amb els ximpanzés, fa uns 7 o 8 milions d’anys.
En una conferència als Estats Units del 1975, Jacques Lacan va dir que la gent solia creure que pensava amb el cervell, però que ell tenia la sensació que sovint pensava també amb diferents parts del seu cos. Això va xocar molt a Noam Chomsky, que postulava l’existència d’un dispositiu cerebral innat en l’adquisició del llenguatge. Com escriu Michael Tomasello: “Un paradigma dominant en els estudis contemporanis de la conducta i la cognició humanes postula que els éssers humans posseeixen diversos mòduls cognitius innats… diferents i característics.”
Edward O. Wilson, a La conquista social de la Tierra (2012), va concloure respecte al llenguatge: “¿és après o d’alguna manera és innat? El 1959 va tenir lloc un intercanvi històric entre B. F. Skinner i Noam Chomsky […] Skinner… deia que el llenguatge és après. Chomsky dissentia. […] Va resultar… que tant Skinner com Chomsky tenien raó en part, però Skinner més.” Michael Tomasello i els seus coautors han plantejat que el llenguatge humà no és un fenomen bàsic, sinó derivat d’habilitats cognitives i socials, úniques entre els primats, que porta els humans a col·laborar i tenir cura conjuntament amb els altres membres del grup.
Però la “boutade” de Lacan pot tenir una certa base: en el cervell humà hi ha uns 86 mil milions de neurones, i cadascuna d’elles té unes 10.000 connexions. És un teixit immens. Però, com és sabut, el tub digestiu conté també uns 200 milions de neurones distribuïdes en un sistema nerviós propi i en el cor hi ha unes 40.000 neurones. A més, hi ha la medul·la espinal i els nervis del sistema perifèric. Per això, Michael Gershon escriu que “el nostre sistema digestiu és el segon cervell” (i el cor és un altre “òrgan pensant” petit).
D’altra banda, el 95% de la serotonina, el neurotransmissor de la felicitat i el benestar, es produeix i s’emmagatzema a l’intestí. El cervell i l’intestí estan en interacció permanent per les vies nervioses simpàtiques i parasimpàtiques. De fet, les hormones són els missatgers químics de l’organisme. Per exemple, les hormones sexuals es produeixen principalment en els ovaris i testicles i viatgen per la sang. La influència de les hormones sexuals en el nostre estat emocional és només un dels molt i variats efectes que aquests missatgers químics tenen en el cervell. Solem pensar que el cos tan sols és el suport del cervell, on passa tot, però el cos (emocions, instints…), d’alguna manera, també forma part de la nostra ment.
Però la cosa va més enllà: una investigació genètica de Bruce Lahn i els seus col·legues suggereix que el fet que els humans hagin sigut cada cop més socials és el que ha provocat que augmentessin molt les seves capacitats cognitives. Ja en els anys 20 del segle passat, Lev Vygotski explicava que l’home és un ésser envoltat de relacions socials, i que, en conseqüència, el seu psiquisme és producte de la internalització dels resultats de la història cultural i social, mitjançant el llenguatge i els objectes que ens envolten. És a dir, que la ment humana és, en bona part, un producte social, que transforma fenòmens socials en fenòmens psicològics i viceversa.
En el mateix sentit, Edward O. Wilson dona suport “a la hipòtesi de la intel·ligència cultural de Michael Tomasello i els seus col·laboradors… [els quals] assenyalen que la diferència principal i crucial entre la cognició humana i la d’altres espècies animals… és la capacitat de col·laborar amb el propòsit d’aconseguir objectius i intencions compartits.”
Segons explica Tomasello a Los origenes culturales de la cognición humana (1999), els humans primitius es distingien per certes característiques físiques, però el més destacat eren les seves noves habilitats cognitives, la comunicació mitjançant símbols, les ferramentes que fabricaven, l’adopció de noves pràctiques i l’organització d’una vida social més complexa. La hipòtesi de Tomasello és que les noves habilitats de cognició social dels humans van anar acompanyades de diverses formes de transmissió cultural i de noves formes d’aprenentatge social, que són exclusiu de l’espècie humana.
La transmissió social o cultural actua en escales temporals molt més breus que les de l’evolució orgànica. Els éssers humans són capaços d’unir els seus recursos cognitius, de manera que múltiples individus creen junts una cosa que cap individu podria haver creat per si sol. Així, les tradicions culturals, eines i productes van anar acumulant modificacions, en un procés d’evolució cultural acumulativa, segons explica Tomasello, fenomen que no s’observa en cap altra espècie. L’evolució cultural col·laborativa i acumulativa és, per tant, el que explica el notable èxit dels éssers humans.
Les nostres emocions, al contrari que els nostres pensaments, són difícils d’entendre, segons la hipòtesi que va formular Paul MacLean el 1973, precisament per les diferències estructurals entre l’organització del cervell visceral i el neocòrtex, on es troba el centre del pensament. I va explicar que en el cervell humà hi havia un cervell reptilià (ritme cardíac, respiració, moviments automàtics…), un cervell de mamífer o sistema límbic (emocions, diversos impulsos, memòria a curt termini. Consolidació dels records…) i un excepcional cervell expandit de primat, el neocòrtex (percepció, integració sensorial, actes motors voluntaris complexos, funcions cognitives, llenguatge i capacitat simbòlica…). Aquests cervells estan interrelacionats i integrats de diferents maneres, però no prou bé. L’evolució no és perfecta.
Precisament sobre la complexitat de la ment humana, Marvin Minsky, un dels pares de la intel·ligència artificial, va publicar La Sociedad de la mente (1987), on escriu: “Anomenaré ‘societat de la ment’ a aquest model, segons el qual cada ment està formada per nombrosos processos més petits. Donarem a aquests processos el nom d’agents. Per si sol, cada agent no és capaç de realitzar més que alguna cosa senzilla que no requereix en absolut posseir ment ni pensament. No obstant això, quan reunim aquests agents en societats —de certes maneres molt especials— es desemboca en la veritable intel·ligència”. Organitzar aquesta “societat” interior que tenim tots els humans requereix educació, cultura, tradicions, experiència, etc. Hi ha vàries maneres de fer-ho, que donen lloc a diferents tipus de ments humanes, els quals al seu torn, generen dinàmiques socials peculiars.
Però, si la ment és una societat, podem pensar que la societat també és alguna cosa semblant a una ment? Hi ha gent que ho veu així. Per exemple, Pierre Lévy, que a Inteligencia colectiva (1994) respon a la pregunta sobre què és la intel·ligència col·lectiva: “És una intel·ligència repartida a tot arreu, valorada constantment, coordinada en temps real, que condueix a una mobilització efectiva de les competències. […] Ningú ho sap tot, tothom sap alguna cosa, tot el coneixement està en la humanitat”. En la societat actual tenim agents que interaccionen, però potser encara no hem encertat les “maneres molt especials” en què s’han de reunir, per seguir amb el símil de Minsky. Potser per això vivim temps complicats.
Els humans hem procedit a transformar el mitjà per adaptar-lo a les nostres necessitats, en lloc d’adaptar-nos-hi mitjançant modificacions físiques, com feien la resta de les espècies
La intel·ligència humana és individual, social i col·lectiva a la vegada. Una intel·ligència com la nostra, capaç de tenir un pensament conceptual i de comunicar-se mitjançant el llenguatge, ha conduït al desenvolupament de la cultura, de la tecnologia, de les institucions, i de tot el que ens configura actualment. Els humans hem procedit a transformar el mitjà per adaptar-lo a les nostres necessitats, en lloc d’adaptar-nos-hi mitjançant modificacions físiques, com feien la resta de les espècies. Així, a través de la humanitat la vida va iniciar un nou camí, ple d’assoliments i turbulències. Ara hem d’aprendre a harmonitzar el nostre “procés d’evolució cultural acumulativa” al desenvolupament de la vida i la natura, que estem començant a entendre.
Edward Norton Lorenz, el creador de la teoria física del caos, en una conferència del 1972, va pronunciar la seva famosa frase: “L’aleteig d’una papallona al Brasil pot produir un tornado a Texas”. I a aquest fenomen se li va donar el nom d'”efecte papallona”. Podem dir que l’aleteig de les papallones de l’ànima te els mateixos efectes sobre la història humana.
Nikola Tesla opinava que “el desenvolupament de la humanitat depèn fonamentalment de la invenció. És el producte més important del seu cervell creatiu.” En aquesta línia, podem pensar que, si hi ha un “motor de la història”, són aquests aletejos de les papallones de les múltiples ànimes que conformen la humanitat. I val més que anem amb compte amb els tornados que provoquen.
