Per molt desconnectat que estiguis o et puguis permetre d’estar-hi del que està passant al teu entorn i al món actual (terrible privilegi), hauràs sentit, vist o t’hauràs assabentat de la lluita dels docents de Catalunya i del País Valencià.
Davant d’això, no només no podem mirar cap a una altra banda sinó que hem d’aportar lo nostre granet d’arena de la forma que sigui i es pugui, des de fer vaga, fer difusió de les seues reivindicacions, aportar a la caixa de resistència, afiliar-se a un sindicat o dur la samarreta groga, per exemple. No fer-ho significa anar en contra de la reducció de ràtios, del garantiment d’una educació pública, de qualitat, laica i en català, de l’adequada climatització de les aules, de no abandonar el PAE, vetlladores i el 0-3; en contra de no tancar línies a l’escola pública, d’un currículum consensuat, d’acabar amb l’estafa del Màster de Professorat o de la disminució de la burocràcia; és anar en contra d’aportar els recursos que facin falta per a aplicar les mesures necessàries i garantir la millora de l’educació i el futur del país. És anar a favor de les classes privilegiades que, mentre ho tenen tot garantit per a ells i els seus fills, dirigeixen i decideixen (de moment fins ara) en benefici dels seus interessos amb despotisme i a cop de porra i empentes contra la classe treballadora i els nostres drets adquirits amb tant d’esforç.
Esta classe benestant tampoc se n’està de comprar amb diners públics els mitjans de comunicació públics i privats per a difondre el seu neoliberalisme des d’una demagògia roïna i maleducada.
Tot i este deliri, els docents, sempre educant, van votar per majoria a refusar el preacord que oferia el govern en esta línia, renunciant a millores individuals per al benefici col·lectiu, tot donant una lliçó de lluita i dignitat a tothom i recordant el que demanen des de bon principi: seure a negociar seriosament davant dels problemes seriosos que pateix el sistema educatiu. La resposta de la consellera Niubó, però, va ser: “El moment de la negociació s’ha acabat”. Com pot dir que s’ha acabat si just acaba de començar?
Queda clar que, davant d’això, i prenent les paraules de Laura Gené (CGT), “el govern té un problema social molt greu, ja no és educatiu i prou”, o ja no implica al sistema educatiu i prou. I per això els sindicats educatius van convocar la vaga general educativa a tot Catalunya el dimarts 9 de juny, coincidint amb la visita del papa Lleó XIV a Barcelona. Una visita discutible per molts motius en un estat teòricament democràtic i aconfessional, amb la vergonya d’haver d’aguantar el bisbe catalanòfob que no només va fer tot el discurs en castellà sinó que d’una forma gens banal li canvià el nom per Antonio al més estil franquista, sabent que estava faltant el respecte al país i al geni creador. Tot això per 2,3 M€ de diners públics, però que “hem de ser realistes” diuen que, que de diners no n’hi ha…
No en va els docents i altres treballadors vam maldar que es “demanen fets, no miracles”.
Més de 45.000 persones vam recórrer en una marea groga des de plaça Espanya fins al Parlament perquè, en quant que vaga general, apel·lava tota la societat, tots els sectors. I aquí voldria parlar d’un en concret pel seu paper en l’educació: els ARXIUS.
I és que, des dels arxius, des de l’arxivística, en tant que servei públic, apostem per les activitats educatives a tots els nivells i edats per a complir un dels nostres mandats i objectius principals, que és explicar el dret que té la ciutadania d’accés als arxius i a la informació que contenen els documents que custodiem.
Els arxivers i arxiveres fem una feina extraordinària aportant eines i recursos per a dur a terme activitats didàctiques, per a oferir i fer servir les potencialitats de les fonts documentals en matèria educativa, pel valor que aporten i pel retorn a la societat directe i cabdal. I ho fem conjuntament amb els docents i centres educatius que ens visiten cada curs amb l’alumnat. Per tant, si el sistema educatiu cau en recursos i en qualitat, estes activitats també, com així ho fan el sentit i valor dels arxius i els drets de la ciutadania.
Per això crec fermament que el col·lectiu arxivístic, com a servidors públics que som i per a dignificar l’ensenyament i l’educació des de tots els nivells, també havíem i hem d’exercir activament i oberta la solidaritat de classe amb els companys docents. Per això el dimarts, i coincidint amb el Dia Internacional dels Arxius, com a arxivera i portuària que soc, vaig donar-los suport acompanyant-los a la vaga.
Vaig voler aprofitar l’altaveu que este mitjà em va donar per a fer una crida a tots els meus companys del gremi per a animar-los a fer el mateix. Perquè els docents ens estan donant una lliçó magistral, perquè la lluita pels drets i la solidaritat és una de les activitats didàctiques més importants que podem exercir conjuntament. Perquè a mesura que es viu la història s’estan creant els documents que l’explicaran, i els arxius i els seus professionals, com a protagonistes, custodis i transmissors d’informació i coneixement, hi hem d’estar presents. Perquè tenim molt a dir i molt pel que lluitar, perquè els arxius també eduquem!
Dit això, i sigueu arxivers o no, vos animo a participar en la nova convocatòria d’este diumenge 14 de juny: Manifestació de País. Arranqueu i acudiu a les 11.30 h als Jardinets de Gràcia de Barcelona: “Aturem l’emergència social i educativa, defensem les treballadores de l’educació!”.
