Amb aquest títol, àmpliament documentat en aquest llibre, el periodista, activista i escriptor ecologista de llarg recorregut, Santiago Vilanova (Olot, 1947) ha publicat a Lapislàtzuli editorial ([email protected]), a Barcelona, fa just un mes, el que considera -després del seu L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse (Edicions 62, 2021)- el text definitiu del que havia de dir sobre aquesta tan complexa qüestió, després de molts i molts anys de lectures i experiències de tot tipus de combat científic i popular, en els àmbits català, espanyol, europeu, soviètic i americà.
La seva assistència a la Cimera del Medi Ambient, a Rio de Janeiro, el juny de 1992, va fer-li obrir els ulls, també definitivament, sobre causes, conseqüències i, sobretot, responsables d’aquest desordre general, i no solament climàtic, en el qual ens han posat i que les societats occidentals -cadascú a la seva manera- hem tolerat (si més no, fins ara) i contribuït a magnificar, per bé que, com en tot, hi ha, com deia, uns “responsables” màxims, situats al capdamunt de la piràmide d’explotació, que decideixen i ordenen a les escales inferiors -fins arribar a la totalitat de la base popular mundial- el que cal produir, com s’ha de produir, el que i el com s’ha de distribuir i, per tant, què i com s’ha de consumir.
Amb la nombrosa excepció del Sud del planeta, on -com constata l’autor-, només en el cas d’Àfrica, “54 d’aquests països tan sols són responsables del 3% de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle, mentre que el 80% provenen dels països rics del G-20”.
És només un exemple, dels molts que es poden llegir, del que ha suposat, des dels primers temps colonials, a mitjans de segle XIX, la bretxa enorme que ha creat, en gairebé dos-cents anys, el mal model de creixement econòmic i d’expansió territorial que l’Occident arrogant ha imposat a l’hemisferi sud de la Terra.
I és que, com va dir un líder indígena nord-americà: “Per tal que el món visqui, Europa ha de morir”. Sabia el que deia. Aquesta Europa que, cinc-cents anys després de les seves grans conquestes geogràfiques, militars, d’economia i tècniques, s’està devorant a ella mateixa, després d’haver volgut imitar, des de mitjans del segle XX, el model de vida nord-americà, aprofitant-se dels recursos extrets dels països que els tenien.
“L’autor, i molts altres amb ell, estem pel
‘decreixement’, que no és altra cosa que la reducció dràstica de la immensa quantitat de porqueria que cada dia és abocada sobre la nostra biosfera”
El llibre d’en Vilanova -farcit de dades, reflexions i urgències sobre tot el que comporta aquest desordre mundial- posa a lloc tots els protagonistes d’aquesta farsa que, sota el nom del “progrés”, la “llibertat” i la lluita contra el canvi climàtic, no han parat, a pesar de les moltes emergències en curs, d’emetre gasos contaminants, de continuar saquejant els països que dominen, que són tots, de fer-nos creure en les bondats de les tecnologies artificials, alhora que buiden els espais naturals de la seva biodiversitat i promouen, cínicament, unes “energies renovables” en les que no creuen, essent els mateixos grans monopolis elèctrics els qui, fa cinquanta anys, ompliren de nuclears les nostres societats, per tal que el “creixement” no s’aturés.
I aquí rau el conflicte: el creixement. L’autor, i molts altres amb ell, estem pel “decreixement”, que no és altra cosa que la reducció dràstica de la immensa quantitat de porqueria que cada dia és abocada sobre la nostra biosfera.
Per tot plegat, Vilanova assegura que “les energètiques ens porten al col·lapse”, que la “sostenibilitat és una manipulació”, que el “blanqueig de l’ecologia” és una altra de les perversions, alhora que remarca la “gestió autoritària de les renovables” (fet, per desgràcia, que a l’Ebre i a Lleida coneixem prou bé), que les Conferències sobre el Clima, de l’ONU, estan dominades per les grans petroleres i elèctriques, etc.
Què cal fer? Llegiu l’apartat “Compromís civil i canvi de paradigma” (pàgines 78-80).
