Com que m’he portat molt bé tot l’any, el tronc de Nadal m’ha cagat torrons d’Agramunt, m’ha pixat vimblanc de Vinebre i m’ha portat una entrada pel teatre. He anat a veure Els Buonaparte, de Ramon Madaula, a l’Akadèmia de Barcelona, prop de Francesc Macià, un teatre petit, d’un centenar de localitats, amb els actors a tocar del públic. Gairebé formes parts de l’acció, o com a mínim de l’attrezzo, i al llarg de l’obra et preguntes perquè no vas més sovint a aquesta cosa meravellosa que cada dia es fa i es desfà davant teu.
En realitat, hi he anat en aquestes dates perquè hi actua un parent, un cosí de la meua dona, mig ebrenc, que a hores d’ara és un dels grans actors del país, el David Bagés, un paio amb ofici, amb una llarga experiència en sèries televisives, el cinema i el teatre que sap treure tot el suc dels personatges. Fa el paper de Josep Bonaparte, el germà de Napoleó (un magnífic Pau Roca) que s’havia convertit en rei d’Espanya i les Índies i que, després de la derrota francesa a Bailèn, el juliol de 1808, ha de fugir de la cort per por de les revoltes i refugiar-se en un casalot prop de la frontera, als afores de Vitòria. Napoleó deixa París per reunir-se amb son germà i ordenar-li el seu retorn a Madrid. És la nit del 5 de novembre i el destí d’Europa -i del món sencer- es decidirà abans de l’alba.
El gènere teatral de l’obra és difícil de determinar: caldria situar-lo en algun lloc entre la tragèdia i el vodevil. La directora, la gran Sílvia Munt, remarca que és una obra d’actors, que requereix una gran intensitat física i mental, perquè els tres personatges a escena, els dos Bonaparte i Rustam, el mameluc de Napoleó (Oriol Guinart), han de desplegar un formidable combat dialèctic, amb les idees i les estratègies que es mesclen amb els sentiments i els ressentiments, de forma que sovint és imperceptible la frontera entre el nivell intel·lectual i l’emocional. Hi ha dos germans i un criat que han establert unes complexes relacions personals que l’autor ha sabut dibuixar amb una línia fina, precisa i vigorosa que, de tant en tant, deixa pas al traç gruixut de l’exabrupte.
Una observació de Josep (a) Pepe Botella manté el seu valor permanent: “Els espanyols estan orgullosos dels seus errors”, diu. Ha arribat a Madrid carregat de bones intencions, amb el seu ideari il·lustrat, per construir escoles i hospitals, per arrencar la superstició i el fanatisme, però els espanyols persisteixen en el seu fanatisme, el “sostenella i no enmendalla” que Buñuel recollia en la seqüència inicial d’El fantasma de la libertad, amb el crit dels qui seran afusellats per ordre de l’Emperador i en contra de l’opinió del nou rei, “Vivan las cadenas”, cridaven en homenatge al Borbó de torn, que no sabien ben bé si era un Carles o un Ferran, perquè l’embolic dinàstic era considerable.
El debat dels Bonaparte gira entorn del somni d’una Europa unida sota unes mateixes lleis i uns mateixos drets, els dels ciutadans. Són dos visionaris que han sortit de l’illa ocupada pels francesos i s’han fet més francesos que els mateixos ocupants, com reconeixen a les seves converses. Potser han ensumat el vent de la Història i saben que només dos anys abans de la nit de Vitòria, Hegel presentava Napoleó com l’esperit objectiu a cavall, després de veure’l fugaçment a Jena. I llavors sorgeix una pregunta inevitable entre el públic, un interrogant que plana sobre bona part del respectable, com si fossin les llengües de foc que el dia de Pentecosta es posaren sobre el cap de cada apòstol. Què hauria passat si…?
Què hauria passat si Catalunya hagués continuat com una part de l’Imperi Francès, separada del Regne d’Espanya, amb el català com a llengua oficial, com fou entre el 1810 i el 1814? Què seria de nosaltres si ens haguéssim estalviat les tres carlinades, la colla de Borbons defenestrats i restaurats, les morts i els exilis, els dictadors i els lladres i corruptes que ens han governat? Hauríem persistit com a país o ens hauríem dissolt com un tarró de sucre al cafè? Hauríem enviat els nostres joves a les trinxeres de les guerres mundials? Seríem com l’Holanda o la Dinamarca mediterrànies que volem ser?
Són preguntes sense resposta perquè, de fet, són preguntes sense sentit, flatus vocis, que deien els nominalistes. Només ens les podem fer en la penombra de les butaques, a punt de caure el teló, mentre els actors entonen a tres veus una cançó patriòtica corsa, un cant d’enyor bellíssim.
