Arreu del planeta, els hàbitats aquàtics, terrestres i, fins i tot, aeris pateixen la progressiva intrusió de diminuts invasors sintètics. Tot i les seves dimensions, gairebé invisibles a l’ull humà (fan menys de 5 mil·límetres), l’omnipresència dels microplàstics provoca efectes cada cop més manifestos en els ecosistemes i n’amenaça la biodiversitat. En particular, les aigües dolces i salades són uns dels medis en què aquestes partícules es difonen més extensament. Cada any, 8 milions de tones de plàstic acaben al mar, i imatges de l’illa gegant de plàstic a l’Oceà Pacífic han despertat nombroses campanyes i estudis, centrats majoritàriament en els macroplàstics, mentre que els més petits fins fa poc havien passat sovint més desapercebuts, tant per a la societat com per a les ciències ambientals. «Molts paratges naturals que creiem impol·luts també estan contaminats, tant si ho veiem com si no», explica la investigadora del programa d’Aigües marines i continentals de l’IRTA Maite Martínez-Eixarch.
En aquest context, un dels reptes actuals és assolir avenços en les tècniques d’identificació i monitorització de microplàstics per entendre d’on venen i com es comporten i, eventualment, actuar per reduir-ne l’impacte. Per això, un equip de l’IRTA coordinat per Martínez-Eixarch va iniciar el 2021 el projecte BIO-DISPLAS, amb el suport de la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica. El seu objectiu és determinar la distribució de microplàstics en els ambients aquàtics del Delta i desenvolupar un sistema que els classifiqui de manera automàtica. El 2019, una recerca de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA-UAB) va estimar que des d’aquest embut natural s’aboquen cada any 2.200 milions de microplàstics al Mediterrani.
A diferència de l’estudi de l’ICTA-UAB, que es va basar en mostres recollides a les platges de sorra, al llit de l’estuari i a les aigües superficials, el projecte BIO-DISPLAS parteix d’un mostreig d’aigua i sediments fet en cinc llacunes i un arrossar del Delta. «Actualment estem posant a punt el mètode per fer l’extracció dels microplàstics al laboratori perquè s’adapti a la tipologia de mostres amb què treballem i poder extreure’ls de forma correcta», detalla Rosa Trobajo, investigadora del projecte. Un cop els microplàstics estiguin separats de les restes naturals, s’efectuaran el recompte i la classificació de les partícules a partir de tres variables: mida, color i tipus d’estructura (com ara fibres, fragments o films). El resultat serà una taula amb la concentració de polímers en els diferents hàbitats de l’ecosistema.
A més, a partir d’aquestes dades, l’IRTA desenvoluparà un model informàtic per identificar, comptar i mesurar els microplàstics en imatges fetes amb microscopi o lupa binocular. Després de rebre unes primeres consignes manuals, la pròpia aplicació s’anirà perfeccionant durant del procés gràcies a un algoritme d’aprenentatge automatitzat. A la llarga, l’aplicació haurà après a fer la detecció i classificació per si sola. Es tracta d’una tecnologia visual ja aplicada en altres àmbits, com ara el registre de colònies de microorganismes. «Ens permetrà estalviar temps i esforços i poder estandarditzar i automatitzar els futurs processos de recompte», defensa Carles Alcaraz, investigador de l’IRTA i encarregat de programar el model.
Tot plegat servirà per tenir una primera imatge acurada de l’abast dels microplàstics al Delta, una base que obrirà el camí a futures línies de monitorització i recerca. «Podrem veure, per exemple, com afecten a la dinàmica de fluxos naturals de l’ecosistema o relacionar la seva distribució amb els factors ambientals», apunta Martínez-Eixarch. La fotografia completa de la problemàtica permetrà, així mateix, deduir quins són els possibles orígens dels microplàstics. Aquests poden provenir tant de la degradació de plàstics més grossos (microplàstics secundaris) com de matèria primera que ja és de mida petita (microplàstics primaris).
Diminuts però nocius
La ubiqüitat dels microplàstics en la major part de la xarxa hidrogràfica peninsular ha estat demostrada en estudis com el de l’Associació Hombre y Territorio fet el 2020. Tot i això, segons adverteix la científica de l’IRTA Maite Martínez-Eixarch, «encara queda molt per esclarir tant pel que fa a la distribució com pel que fa als efectes d’aquests polímers sobre els diferents hàbitats». Per una banda, els materials sintètics podrien provocar alteracions en dinàmiques com el cicle dels nutrients i la descomposició de la matèria orgànica. A més, com s’ha observat a Catalunya en el cas de les aus marines, els microplàstics s’introdueixen en la xarxa tròfica, que arriba fins a nosaltres i poden provocar toxicitat o ser disruptors del sistema hormonal.
Sobre el projecte
El projecte BIO-DISPLAS, desenvolupat per personal del programa d’Aigües marines i continentals de l’IRTA a Sant Carles de la Ràpita es clourà l’any 2023 i compta amb el suport de la Fundación Biodiversidad del Ministeri per a la Transició Ecològica. A més, compta amb la col·laboració de l’ONG espanyola SEO/BirdLife, que aporta voluntaris per a les tasques de laboratori i s’implicarà en les activitats de transferència i difusió dels resultats.
