HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEm dol el monument als morts de la guerra

Em dol el monument als morts de la guerra

L’altre dia vaig complir 90 anys, i si sempre he intentat parlar en llibertat, penso que l’edat em dona un valor afegit per dir públicament lo que penso. Fa massa temps que sento parlar del “monument de Franco” o del “monument feixista”, o, si és o no és patrimoni cultural o propietat de la CHE, o de l’Estat o de la Generalitat. Últimament, mos diuen que Justícia ha dit que ja podia estar fet, que tenen los diners…. Pos ja està tot no? Los diners són lo més important! I el resultat del referèndum dels tortosins que van votar no treure’l i reinterpretar-lo? Per favor, pensem en los que van perdre la vida, en los protagonistes, en los que com diu la dedicatòria del mateix monument “van trobar la glòria a la Batalla de l’Ebre”.

Estos són los merexeidors de l’homenatge. Els protagonistes d’aquella batalla tan dura, que se’ls va emportar Ebre avall, joves de la “Quinta del biberó” i homes madurs, que van deixar famílies sense pares, uns lluitant pels seus ideals, altres reclutats obligatòriament. Los únics que mereixen un reconeixement al seu sacrifici (obligat, no volgut).

Los diferents consistoris que han passat per l’Ajuntament, han anat acontentant els partits polítics que tocava, buscant-hi una solució: l’Estat, la Generalitat, la CHE, l’exèrcit. Uns es passen les culpes als altres, però és algú capaç de pensar en los morts, i en los que van deixar la vida a les aigües de l’Ebre, i durant molts anys Tortosa els ha honorat.

Ho he dit alguna vegada, i no em sap mal repetir-ho, lo que m’agradaria seria veure el nostre Monument a la Batalla de l’Ebre convertit en un Monument Internacional a la Pau com un projecte universal de futur, que done a conèixer Tortosa al món sencer, i que fossin capaços de resoldre les coses dialogant. Buscant el bé comú i mai los enfrontaments.

Us deia al començar que la vellesa em fa ser més lliure, però al mateix temps cansada, perquè són molts anys sentint les mateixes coses, recordant que a mon pare el van matar al començament de la guerra i els esforços que vaig fer, com molts d’altres, treballant al món social de la postguerra sense més remuneració que la del goig que dona el fet d’ajudar i de pensar que allò no es pot tornar a repetir.

Jo no he tingut mai rencor i he sigut amiga de tothom, sommiant sempre en fer camí junts. Em vaig emocionar lo dia que vam tirar els clavells d’homenatge als morts a les aigües de l’Ebre i ens vam abraçar amb lo net de Rodríguez, l’alcalde quan la guerra d’Esquerra Republicana i jo la filla de Llasat, lo regidor carlista.

Així ho vaig sentir també en finalitzar la pel·lícula el dia de la presentació de Tortosa a les fosques, quan els protagonistes dones i homes, llavors xiquetes i xiquets de la guerra que van viure els horrors; en abraçar-nos al final, dèiem: “Mai més”.
No volia publicar aquests pensaments en aquest article, però les darreres setmanes n’han aparegut d’altres amb arguments contradictoris i m’han fet pensar que de pau i reconciliació n’hi ha poca.

Gràcies per permetre’m la paraula. Perdó si algú ha pogut molestar-se i agraeixo el temps perdut en llegir los meus punts de vista.

Us convido a reflexionar amb les paraules de Mayor Zaragoza escrites fa 20 anys:
“El passat és immutable, podem només descriure’l. En canvi el futur és el nostre patrimoni comú encara intacte; podem escriure’l, les mans juntes, més junts, més lliures”.

Monument a la Pau del futur, mirant que Tortosa sigui coneguda un dia com la ciutat de la Pau i l’Ebre el riu de la reconciliació. I tinc lo goig de pensar que trobarem un món millor. Ja falta menys.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 25 = 34

Últimes notícies