HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catEm sento un home estafat

Em sento un home estafat

Em sento un home estafat. He crescut en un entorn que m’ha intentat pispar aquelles expressions que no sé qui havia decidit que eren massa femenines. “Los xiquets no han de plorar”, “los xiquets no han de tindre temor”, “los xiquets no fan això”, “los xiquets no parlen així”, “los xiquets no han de jugar a tal cosa”, “los xiquets no…” Han provat de vendre’m que certes conductes i maneres de fer són d’hòmens i, en canvi, unes altres no són pròpies de mascles com cal. Que hi ha converses més escaients que altres en funció del sexe. Que fer carícies no és prou masculí. Que, a un home, li cal contenció en les emocions i els sentiments, i contenció també en les manifestacions físiques d’afecte. Les besades amicals entre hòmens, per exemple, totalment prohibides. He fet l’experiment moltes vegades: trobar-me una parella d’un amic i una amiga, fer-li una besada a ella i tot seguit, en fer el gest de besar-lo també a ell, trobar-me amb dos mans que m’ho impedien i una frase gracioseta d’amable refús.

També m’han intentat estafar en les relacions sexuals. El frau de l’estampeta, en este cas, consistix a fer-nos creure que el que importa en una relació -deixeu-me dir-ho així de descarnat- és que tu pim-pam i l’altra persona ja s’apanyarà (en això, com en tantes coses, també hi ha de rebot moltes dones “estafades”). Sort que vaig descobrir que no és un joc individualista, sinó que sincronitzant els ritmes és molt més intens i extens el plaer, i no cal dir que també la satisfacció integral que et queda. Segurament d’un temps ençà s’ha guanyat molt en este camp, però no estic segur que no continuen transmetent-se moltes formes de desinformació i, sobretot, de deformació.

Els rols sexuals rígids presents encara en molts casos a la publicitat, al cinema, a les sèries, als relats, als acudits, a les cançons, a Internet, a certes pautes educatives, etc. tenen molt a veure amb la transmissió d’uns models socials perpetuats de forma encarcarada i acrítica. A la vegada, un bon acompanyament familiar, una escola oberta, uns mitjans de comunicació francs, un entorn afavoridor són, entre d’altres, factors clau per a fer el necessari canvi de paradigma per tal que ni els hòmens ni les dones quedem atrapats en una gàbia de repressions i desigualtats. I també cal la consciència i l’esforç de cadascú i la voluntat de no ser còmplices de l’estafa, perquè, al capdavall, el veritable canvi és el canvi de les actituds personals.

En podríem posar tants, d’exemples de tot plegat. Si m’ho permeteu, us explicaré dos casos contraposats i exemplificadors més o menys recents, sense entrar a valorar-ne cap rerefons polític, ja que el que aquí m’interessa és el fet puntual i personal. Quan ara fa un any, a l’inici de la pandèmia, vam veure les imatges de la consellera de Salut emocionada i plorosa mentre explicava que s’havia hagut de prendre la decisió de confinar la Conca d’Òdena, d’on ella és originària, pràcticament tothom ho vam veure lògic, vam empatitzar amb ella i vam apreciar i valorar la seua sensibilitat. En canvi, fa pocs dies hem sabut que en aquelles mateixes dates i circumstàncies dramàtiques el president de la Generalitat havia plorat moltes vegades en privat, però que s’havia hagut d’aguantar quan compareixia en públic perquè la gent no hi veiés una mostra de debilitat. Un president també té dret a plorar!

A fer punyetes les pautes socials discriminadores! Des de quan plorar és de dones?  Per què els hòmens no podem exterioritzar “la nostra part femenina”? Fins quan hem de fer transmissió d’estructures perpetuadores d’una mal entesa masculinitat?

Fa molt de temps que he decidit que ja n’hi ha prou, que no vull reprimir-me més. Vull poder manifestar els meus sentiments. Vull poder expressar les meues emocions. Vull poder plorar quan en tinc ganes, de dolor, d’alegria o del que em surta de dins. Vull poder fer demostracions d’afecte sense que se me’n qüestione el format simplement perquè soc home. Vull deixar de ser un home estafat.

Ves per on, casualitat de casualitats (si és que existixen les casualitats), quan jo ja tenia este article al cap, Ignasi Blanch, que cada setmana es fa present a Catorze.cat amb una suggestiva il·lustració acompanyada d’un savi comentari, publicava este diumenge passat un dibuix titulat “Quants homes estimen de debò?”, completat amb esta explicació: “Els homes sabem demostrar amor?

Per la manera com hem estat educats, sovint ens resulta més difícil”. I jo afectuosament li remetia la meua particular glossa, com faig freqüentment, a ritme de jota: “Sovint eduquen els hòmens / per a ser ‘forts i valents’, / i sovint això suposa / reprimir molts sentiments. / Va, hòmens, alliberem-nos: /demostrem amor immens!”.

Marius Pont Fandos
Marius Pont Fandos
Psicòleg, filòleg i historiador
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 14 = 17

Últimes notícies