Una de les feines del periodista és digerir la informació que proporcionen les diferents fonts i fer-la entenedora per al gran públic. Avui les xarxes fan de drecera i la informació que donen alcaldes, consellers, epidemiòlegs i altres arriba a la ciutadania sense filtre. Algú dirà que sense el sedàs dels mitjans, la informació arriba completa. Potser sí. Però, s’entén millor?
Si fem l’exercici d’escoltar una roda de premsa qualsevol, la d’un alcalde, la del president del Govern, tots amb els seus corresponents assessors, veurem com fan de complicada una cosa tan natural com hauria de ser fer-se entendre. El llenguatge florit i sumptuós hi és per tot arreu. “L’alcalde ha manifestat la seva negativa…” en comptes de “L’alcalde ha dit que no…”. “El diputat ha deixat d’assistir a les sessions plenàries de la Cambra Baixa”. No serà més comprensible si diem “El diputat no assisteix als plens del Congrés?”. L’escriptor Stephen King ho explica molt bé quan diu que “els insegurs necessiten un llenguatge carregat per donar autoritat a la seva feina, fins i tot un toc majestuós”. I ho rebla amb un exemple molt gràfic: “l’insegur dirà ‘la reunió ha estat convocada a les set’. Sigues valent, home, i digues ‘la reunió és a les set’. Segur que et sentiràs molt millor”.
Des de sempre, les elits han utilitzat la paraula com a eina per marcar distàncies respecte de la resta de la societat. Bé sigui per qüestions gremialistes, d’estatus o per disfressar la realitat amb paraules més amables (i poc entenedores). Zapatero va arribar a emprar 14 eufemismes en una única intervenció per no pronunciar la paraula “crisi”. Un dels més celebrats va ser el de la “devaluación competitiva de los salarios”. De traca.
Del llenguatge jurídic millor que en parlem un altre dia. Només un apunt. L’enyorat Obama, el 2010, va signar la llei per escriure clar en l’administració (Plain Writing Act), una mesura que obliga a simplificar el llenguatge legislatiu. L’objectiu és escriure en un llenguatge “clar, concís i ben organitzat”. Seria un començament.
