Pati d’una escola. Un grup de xiquets i xiquetes d’entre 3 i 6 anys s’entretenen amb les joguines, gronxadors i tobogans. Tres mestres els contemplen mentre es mengen l’esmorzar: Roser, 59, amb molt experiència i ganes que arribi la jubilació; Carme, 35, amb les oposicions recentment aprovades; i Clàudia, jove estudiant de magisteri en pràctiques, molt responsable.
Carme (amoïnada i amb els ulls vidriosos): Us heu assabentat del tiroteig en una escola de Texas?
Clàudia: Ho he llegit a la premsa aquest matí. Un altre boig que s’ha emportat per davant un grapat d’innocents. No m’acabo de creure…
Carme: Us podeu imaginar una tragèdia així aquí, a nosaltres, als nostres xiquets i xiquetes?
Clàudia: Va, no diguis barbaritats. Això és impensable.
Roser menja una poma, seriosa.
Carme: Sí, sí, impensable! Hi ha tantes coses que eren impensables i ara són realitat… Quan jo era menuda el que el mestre o la mestra deia anava a missa i ara tenim cua de mares i pares que venen a dir-nos com hem de fer la nostra feina.
Clàudia: Dona, sí, però no comparis, d’aquí que un noi entri a fer una carnisseria!
Carme: I què em dius dels mòbils?! Hi ha alumnes que a 5è o a 6è ja porten el mòbil, per si els pares els han de trucar diuen, però el treuen al pati i es passen l’esbarjo jugant amb ell. Ja no fan cas ni de la pilota. Abans es barallaven per la pista de futbol i ara per el banc que hi ha a l’ombra per a seure a connectar-se.
Clàudia: Tens raó, però no tots són així. I torno a repetir, són mals hàbits però per matar innocents s’ha d’estar malament del cap.
Carme: I les seues famílies? Ha de ser horrible deixar el teu fill o la teua filla a l’escola al matí, pensant que allí no li pot passar res i que ja no el tornis a veure mai més. Què li pot passar pel cap a un jove per fer una atrocitat així?
Roser (després d’una estona callada en què semblava absent): Què li pot passar pel cap? I què ens passa com a societat? No us n’adoneu que aquestes situacions tan esperpèntiques que es produeixen de tant en tant no són més que la punta de l’iceberg d’una descomposició que creix dia a dia i que qui més la pateix és la joventut? És que no sou conscients que els índexs de suïcidis entre els adolescents augmenta exponencialment cada any, que les crisis d’ansietat entre l’alumnat ens desborden a nosaltres i als serveis sanitaris, que cada vegada hi ha més joves desatesos, tinguin o no família, que molts no saben gestionar la frustració, perquè els hem ignorat o perquè els hem sobreprotegit, i no saben com enfrontar-se a un món que no els té en compte, que senten que no viuran per fer-se vells perquè han despertat en una vida en què regna la incertesa? I què esperem? Què podem esperar?
Jo no ho sé, però sí que estic convençuda que no voldria estar a la seva pell, ni de la dels bojos ni de la dels que encara no hi estan. I tan de bo, Clàudia, tinguis raó i tot allò que ara imaginem impensable ho continuï sent.
Roser calla i fa un mos sorollós a la poma.
Un xiquet dels més petits cau d’un gronxador i plora amb força. Les tres mestres corren a tenir-ne cura, però quan arriben ja s’està calmant perquè els seus companys de pati han deixat el seu joc per auxiliar-lo i consolar-lo. Les tres adultes es miren.
Clàudia: Mira, Roser. Pot ser no està tot perdut! (Somriu)
