El PSOE i Unides Podem s’han posat d’acord per formar un govern de coalició només 48 hores després que les urnes els deixassen amb 3 escons menys als uns, i 7 menys als altres. Com s’entén que allò que a l’estiu provocava insomni ara s’haja segellat quan es donava per fet que el 10-N no trencava el bloqueig?
Doncs pel mateix motiu que Ciutadans, que fa sis mesos estava en posició de liderar la dreta i ara va camí de la irrellevància: la supeditació de la ideologia a l’estratègia.
Els líders polítics d’esta generació són addictes a la demoscòpia. Les estructures dels grans partits -que poden ser més o menys democràtiques- s’han transformat en agències de màrqueting. El terreny natural dels candidats són els platós abans que els carrers i callen el que realment pensen per a col·locar en prime time missatges simples però dissenyats al detall.
El problema ve quan, empatxats d’egolatria, arrosseguen els ciutadans a seguir els seus jocs de pati d’escola. I esta vegada sembla que alguns s’han passat de frenada. Rivera va entrar en una espiral de radicalització, crispació i ocurrències que li ha esclatat a la cara, validant de passada el discurs de l’extrema dreta. Si tinc l’original, per què votar la còpia?
En el cas de Sánchez, l’estratègia de situar-se com un líder fort (dur amb Catalunya sense l’olor de naftalina de la dreta) el va conduir a l’extrem de declarar que controlava la Fiscalia. Tampoc va convèncer la idea que les eleccions es convocaven per culpa de tots menys d’ell. Al final, la jugada no li ha sortit com esperava i la prova està en el fet que en una setmana ha volgut esmenar-ho.
Semblaria tot una frivolitat si no fosa perquè les eleccions han donat una espenta més a l’extrema dreta, ja tercera força. Com bé sabia fer Rajoy, la millor estratègia és esperar que els altres la pifien.
