Totes les illes tenen una mena de magnetisme que tant poden atraure els visitants com escopir-los quan fa molt temps que hi resideixen i potser també indrets com el mas de Mulet (serra del Montsià) probablement relacionats amb la força dels corrents d’aigua subterrània. Pierre Bayart es mostra així de suggeridor i saurí en parlar de la serra del Montsià i en evocar l’illa de Formentera des d’un finestral obert al bell brunzir dels colls de mar de la Mediterrània.
Pierre Bayart, investigador francès, afincat al Ballestar aprofundeix en un estudi que inicia el 1995 i que tindrà una durada de set anys relacionat amb els treballs dels astrònoms francesos, Jean-Baptiste Biot i François Arago, i el gallec, José Rodríguez, que s’inicien en una aventura científica que esdevé un dels episodis cabdals de la ciència del principi del segle XIX. Es tracta de l’assaig El meridià blau (El meridià de Formentera) coeditat per l’editorial Mediterrània d’Eivissa i el Consell Insular de Formentera l’abril del 2012.
La coneixença d’aquest autor em ve de lluny i gràcies a l’erudició de Jordi Marín Monfort, l’autor d’Educar per al col·lapse d’Onada Edicions. El company Jordi em recomana un article de Bayart titulat Els triangles del Montsià que apareix publicat per primera vegada a Lo Senienc, l’any 2016 i recomanable sobretot per entendre la tècnica de la triangulació per mesurar llargues distàncies de l’astrònom francès Pierre Méchain i per veure les connexions que estableix entre el Montsià, la Mola d’Ares i el Tossal d’Encanader, entre altres. Ve a tomb comentar que Jordi Marín forma part de l’Associació Cultural Les 4 Denes d’Ares del Maestrat i, des del 2014, organitzen una Fira del Llibre que és, tal com afirma Marín a “L’ofec de la cultura rural”, un punt de trobada de la gent que estima la llengua catalana i la cultura en general i que, malauradament, enguany fa parada per motius que es poden deduir fàcilment a partir del titular.
Tornant a Bayart i d’ençà d’una trobada càlidament mediterrània, dedueixo que es tracta d’una mena d’“exilé en l’île” en termes de la sociòloga Nicole Dubois. De Grenoble (lloc de naixença) a Formentera i després a la Tinença tot hivernant a la Provença, ens acostem a un personatge en contínua rebel·lió, explorador dels límits i viatger del món. En una dilatada conversa, Bayart afirma que durant els anys 60 la classe obrera francesa treballa i calla però els estudiants no volen callar: pensen i imaginen.
No és d’estranyar que l’investigador francès confirmi que “nasqués a Formentera l’any 1966” amb tan sols dinou anys i que, mentre llegim El meridià blau, tinguem la sensació que ens acostem més aviat a una dimensió poètica més que no pas a una de purament científica. Bayart ens regala un llibre ple d’aventures relacionat amb el projecte de voler estendre el meridià de França fins a les illes Balears. Un projecte que es durà a terme entre el 1806 i 1808 on els joves astrònoms trobaran una sèrie d’esculls com ara la crisi al continent a causa de l’entrada de les tropes franceses, tempestes a bord del vaixell El Terrible, els intents infructuosos a partir dels espills reflectors, les guerres, els atacs dels corsaris gibraltarenys, els contratemps en les diferents fases de les observacions… Esdevé també un llibre farcit de curiositats de l’època com ara l’interès de l’estudiós Bosc per obtenir una nova espècie d’abella semblant a la illenca i poder proveir així una Europa napoleònica depenent de les enemistades colònies angleses productores de sucre i molts altres aspectes, com l’atracció d’Arago pel folklore com a recurs integrador i salvífic.
Em fa l’efecte que Bayart, tal com extraiem de la correspondència de Biot, no es creu totes les contalles malfactores d’aquesta Terra de Cruïlla que no és ben bé ni sud ni nord de cap territori. A Formentera o antigament Fromentaria (etimològicament l’illa on predominava el cultiu del forment) no hi ha només serps i homes indisciplinats així com el propi context que ni és tan àrid de cultura ni tan desafecte a l’intel·lectualisme desimbolt que ens retorna part de la nostra història. Només cal que les institucions polítiques vinculades a la cultura, sobretot les centralistes, també s’ho creguen.
