Des del mirador de fusta que fa gairebé quatre anys es va inaugurar al cim del Caro es veu tota la vall de l’Ebre, però també les formes sinuoses dels contraforts interiors del massís dels Ports. Esta és una serra calcària que, geològicament parlant, es replega d’esquena al mar. Per això els rius que hi naixen llisquen cap a les terres interiors del Matarranya i la Terra Alta. Com el riu Canaletes, que s’esmuny a la zona nord, entre les muntanyes d’Arnes i Horta de Sant Joan. Un bon lloc per a iniciar-se al barranquisme. Si hi aneu amb alguna de les les empreses d’esports d’aventura (és el més recomanable), arribareu amb tot terreny fins a tocar del Mas de Sotorres, des de fa uns anys vorejat de vinyes. Un cop vestits amb el neoprè, amb el cascs posat i els arnesos penjant, creuareu una lloma i baixareu fent ziga-zaga pels vorals ombrívols del barranc.
Perquè el riu queda amagat dins d’una escletxa, en l’anomenat Salt del Ventador de vint-i-dos metres. El primer contacte amb l’aigua fresca dona tret de sortida a un recorreguts, entre tobogans de pedra i alguns sifons -conductes subterranis d’aigua-, entre roques que marquen passos alts i estrets on el sol projecta formes i colors tan bells, que semblen il·luminats artificalment.
Estels del Sud: Tot el massís a peu
Però si el que desitgeu són vistes àmplies, la travessa senderista dels Estels del Sud -que voreja tot al massís dels Ports, i entra al País Valencià i a l’Aragó- us n’ofereix tantes, que no les podreu acabar. El recorregut, de cinc etapes d’uns vint quilòmetres, passa per Paüls, Arnes, Beseit i els refugis de Font Ferrera i Mont Caro. Sorprèn per la varietat de paisatges naturals i humans. “Vam marcar sobre el ma- pa els cinc punts principals de la ruta que encercla el massís i, en unir-los en línia recta, ens va semblar veure-hi una constel·lació”, explica Gabriel Gutiérrez, que fa deu anys, com a guarda del refugi de Font Farrera a la Sénia, va ser un dels establiments impulsors de la ruta. Sense haver-ho previst, aquells esbossos sobre paper donarien nom a la travessa Estels del Sud.
És cert que s’ha de de caminar força, però si es compara amb les travesses del Pirineu, este és un circuit de dificultat mitjana i, sobretot, contemplatiu. I és que el massís oferix una bona varietat d’espais: fagedes, pinedes i alzinars frondosos, prats verds, cims pelats i barrancs solcats per rius. Però Estels del Sud va més enllà de l’interès natural, perquè, a diferència d’altres travesses, també permet la descoberta dels petits pobles de muntanya i la seua gent. Si hi aneu des del Caro a Paüls, per exemple, s’hi arriba després d’haver creuat les Foies, les Clotes, les rases del Maraco i el coll de l’Espina. Passat el bosc de Sant Roc ja s’entreveu la vila escalonada al centre d’un amfiteatre natural tancat pels contraforts del massís. És interessant d’enfilar-se al capdamunt del poble, on hi ha les restes del castell i l’església vella, amb un mirador altiu que abraça tota la vall. La ruta es pot començar en qualsevol de les cinc etapes i es pot fer en els dos sentits de la marxa. Hi ha excursionistes que surten des de la zona del cim del Caro, però també n’hi ha que ho fan des dels pobles d’Arnes o Beseit. Només cal resseguir l’última corrua d’estrelles blaves, els senyals que marquen el sender d’Estels del Sud.
Entre les faigs i les peònies
El Port és un massís d’una gran varietat de boscos. Les zones més interiors estan cobertes per espesses pinedes -de pi negre o pi roig, principalment-, però també d’aurons, carrasques i arbustos com el boix grévol o l’arboç. Al final de la primavera, el sotabosc s’omple d’una mena de bulbs amb flor de color blanc que popularment es coneixen amb el nom de porrasses, i, també, de peònies, una de les flors més grans, d’entre les que creixen al massís del Port. La mola de Catí, un altiplà suaument inclinat que voreja el barranc de la Paridora, amb vistes directes a la capçalera del riu d’Algars és un bon lloc per a gaudir de l’esclat de les peònies, que acostuma a florir la segona quinzena de maig. Al seu voltant, hi reixen espècies més petites -algunes endèmiques dels Ports- que busquen els refugis de frescor que els brinden les zones més altes del massís.
És clar que si parlem de boscos, el barranc del Retaule -al vessant sud del massís, al municipi de la Sénia- és un dels referents. Quan t’hi apropes canvia la textura del bosc: les arbredes de pi roig i carrasques dixen protagonisme al faig, un arbre cada cop més predominant. A l’hivern l’indret pot ser fantasmagòric per la densitat de les boires, a la primavera hi esclata el verd i a la tardor el bosc es tenyix amb tots els matisos del groc i el roig de les fulles a punt de caure. El camí desemboca a la pista forestal que baixa fins al faig Pare, un arbre de més de 25 metres d’alçada i 28 de capçada que destaca per l’entramat de les seues arrels. I si, des del faig Pare estant, volem allargar el recorregut podem continuar baixant cap al fons del barranc fins a la font del Retaule. De ben a prop, surt el sender que mena al pi Gros. Els experts asseguren que és el pi negral més gran de Catalunya, amb 33 metres d’alçada i gairebé 5 metres de perímetre. Sembla que va sobreviure de la tala perquè servia de fita en la partició de dues finques. Una foto al seu costat ens farà sentir-nos petits, petits.
