Joan Nadal va nàixer a Ulldecona l’any 1930 i va morir la setmana passada a l’edat de 93 anys. Va ser el meu primer director i voldria dedicar-li aquest escrit a títol d’homenatge, per recordar algunes de les experiències que en vida vaig poder compartir amb ell. I vagi per endavant el meu condol a la família, especialment a la seua dona, la inseparable Carolina (una de les veus de tota la vida), i al seu fill, també Joan Nadal, músic de referència i director d’U Ràdio, qui, en el moment d’acomiadar-lo, va recordar la seua passió per Ulldecona, els seus amics, i també el seu esperit lliure.
Vaig conèixer Joan Nadal quan jo presumia d’ecologista i de progre. Abans, però, mentre estudiava la carrera de Periodisme, el vaig entrevistar perquè m’expliqués com s’havia fundat ràdio Ulldecona, ja que estava fent un treball sobre la història dels mitjans locals a l’Ebre. Tenia ell 19 anys, un parell d’anys després d’haver-se acabat la guerra civil. Em parlava de ràdio-enllaços i magnetòfons, i jo, que tenia un punt de vista acadèmic i formal (de facultat), vaig malbaratar l’oportunitat. Vaig concloure que allò no era l’origen de la ràdio a les Terres de l’Ebre, sinó els antecedents, perquè no tenien programació regular ni emetien unes hores mínimes cada dia. Quina poca-solta, la meua.
Anys més tard, vaig entrar al seu despatx de propietari de Ràdio Ulldecona, quan ja havia aconseguit la plaça de redactor de Ràdio Nacional d’Espanya, per una altra via (ara això es diria porta rotatòria). “A tu què t’han dit per vindre aquí?”, em va preguntar. I vaig explicar-li tan bé com vaig saber, i honestament, amb una certa incomoditat.
Aquella experiència va durar poc, menys d’un any i mig. Sempre em va deixar fer; controlant-me a distància, en silenci i de reüll, i invitant-me al cafè per comentar que havíem de parlar també d’Ulldecona als informatius locals, on entraven corresponsals de Peníscola, Benicarló, Vinaròs, Alcanar i Amposta. Crec que al ser tot dos persones normals, honestos, i amants de la comunicació, es va generar un afecte que després va perdurar tot i la diferència generacional, i la distància durant tots els anys següents.
Quan RTVE va decidir tancar totes les emissores de ràdio que no fossen capitals de província, la de Tortosa també, tots ens vam quedar carrer. Però Ràdio Ulldecona, després d’unes setmanes de dubtes, va continuar. Joan Nadal tenia aspecte menut, però es feia molt gran quan entrava per qualsevol porta, per molt important que fos qualsevol governant que el rebés. Ell parlava clar i anava al gra. I Ràdio Ulldecona era i és la seua criatura, la seua vida sencera.
Joan Nadal era també un home de gran olfacte social, i per tant comercial. No sé quan va crear els seus emblemàtics comerços d’electrodomèstics a Ulldecona i Alcanar, però si crec que va agafar aquest sector de negoci perquè no estava molt lluny del que necessitava el seu esperit lliure, la comunicació. I és que, si algun dia es fes la història dels mitjans de comunicació al territori, Ulldecona estaria el primer de la llista, crec que també en l’àmbit de la televisió local.
I és que, de la ràdio original, va passar a la televisió local (caldria contrastar dates per saber si va ser ell el primer o no), per acabar convertint tot l’edifici de ràdio i televisió Ulldecona, en “un autèntic museu”, com el definia un tècnic que recentment renovava les instal·lacions. Ha arrencat així l’etapa digital amb U Ràdio, el repte de Joan Nadal júnior, qui apareix a l’esquerra en la fotografia que acompanya aquest article.
Bé, acabo amb una cosa que m’identifica moltíssim amb Joan Nadal, i que vaig descobrir fa poc. Era “un apassionat de les perdius”. Li encantava agafar el cotxe i anar a donar voltes per l’immens terme d’Ulldecona, només per observar-les. Què té a veure, amb les perdius, que homenatgem a un home honest, amant del seu poble, bon comerciant, i apassionat de la comunicació? Jo crec que el seu esperit lliure. El salt sorprenent, la forma i el soroll al volar, i la trajectòria recta i fugaç de la perdiu, són sensacions tan autèntiques i úniques, que no només comparteixo instintivament amb Joan Nadal, sinó que me l’evocarà per sempre. QED.