Així ens parla Lady Whistledown, amb el seu to íntim i reflexiu, de confidències a cau d’orella, per explicar-nos les últimes notícies sobre els assumptes del cor i l’estil de vida a la popular sèrie de Netflix, Los Bridgerton. Basada en les 8 novel·les romàntiques de Julia Quinn, pseudònim sota de l’autora nord-americana Julie Cutler, superèxit de vendes, traduïts a 25 idiomes i premiats en diverses ocasions.
Si com jo, en sentiu les múrries alabances que se’n fan a totes les converses femenines, potser us preguntareu el perquè aquesta sèrie és una de les més vistes de Netflix. Sens dubte, la fórmula infal·lible és la destra combinació d’uns personatges femenins ben construïts, que viuen bones històries i ho fan amb un erotisme del bon gust, un art i un plaer que ha estat llargament oblidat.
A través d’una estètica molt cuidada, del luxe i de l’evasió, es perfila una sensualitat empoderada de la dona, allunyada de l’androcentrisme i sense caure en excés en l’amor romàntic. Un plaer sexual descrit per les dones i per a les dones. I per si algú encara té dubtes de com és el paer de la dona, la sèrie de Shonda Rhimes n’és tot un mestratge versat en el tema.
L’erotisme dels Bridgerton domina l’art de l’espera, de suggerir més que mostrar, d’evocar. El raccord de la càmera va de les liles de l’estança a la gota de perfum que rellisca per la nuca i s’amaga rere els cabells, tot un joc que ens evoca el perfum de flors. Hi posa els cinc sentits; exuberància de les coses belles, de vestits de tul brodat, de sedes cruixents, de puntes i transparències, i d’harmonia en els colors a les estances. Mentre sonen peces actuals de Madonna, versionades a violí, de música de cambra, de mans enguantades que sostenen amb delicadesa una tassa de te. Hi ha un domini total de la posada en escena que ens transporta i ens evoca bon gust i felicitat.
Un exemple de modernitat sexual fet amb classe, que contrasta de valent amb les lletres i els vídeos de les cançons de reggaeton del Bad Bunny de torn, que escolta la nostra joventut. Lletres ordinàries, obscenes, que parlen de dones submises, cultura de la violació i cossificació del cos de les dones. No deixen res a la imaginació, ans al contrari, tota la carn és a l’aparador.
Però l’univers Bridgerton és una altra cosa, baix el meu punt de vista la tercera temporada és especial, on l’heroïna, Penelope Federington, és una dona intel·ligent, escriptora, lletraferida, gran observadora del seu entorn social i amb gran capacitat de retratar-lo al més pur estil de la Jane Austen de l’època. Penelope és la lletja del ball, la que no té un cos heteronormatiu, però és “la dona”, l’amiga lleial i sincera, honesta i valenta. La que dona a tots una poderosa lliçó d’amor propi, per ella mateixa i per l’ofici que la sustenta. La protagonista troba la seva pròpia veu i amb la seva ploma honora la professió de la dona periodista, reivindicant la premsa rosa i de societat i als vincles poderosos que aquesta crea.
Així, amagada darrere l’aparença d’una competició entre dones per caçar un marit al Mayfair del segle XIX, l’autora narra històries que retraten els valors de la sororitat entre les dones. Històries reals, com la de la reina Carlota de Mecklenburg-Strelitz, basada en estudis que volen demostrar que una reina de color va regnar a Anglaterra entre el 1761 i 1818. La reina consort, casada amb Jorge III, la que va sostenir el regnat quan el rei va emmalaltir, físicament i mentalment. Una reina que, en paraules de l’assenyada Lady Daumbury, decideix seguir al tauler de joc, tot i que se sap una jugadora vulnerable.
La història de Lady Federington, lluitant per sobreviure en una societat patriarcal i als deutes que li ha deixat el marit llibertí. Sola amb les seves tres filles. La de les majordomes de les mansions londinenques, que estiren els jornals per mantenir la casa i fan costat a la seva mestressa. Però és també una història d’amor de mares i filles, del vincle potent i de la relació afectiva no sempre fàcil, però que sustenta les nostres cases. La de les millors amigues, que sempre hi són quan les coses es posen difícils. La sèrie triomfa entre les dones perquè parla de l’univers de les dones, les d’ahir, les d’avui i les de sempre. Per això, igual que moltes de vatros i d’algun home savi, espero en delit la propera temporada.
