Quan el drama de l’epidèmia entra en una fase de resistència continguda és moment de valorar el paper del personal sanitari del nostre territori que ha permès assolir els nivells de contaminació i de decessos més baixos del país i ha evidenciat el grau d’excel·lència hospitalària de la regió de l’Ebre. Tot sense oblidar els ferms advertiments cridant a la contenció i la disciplina per part de les ments més lúcides.
Des del primer moment de la constatació de la gravetat de l’epidèmia i les mesures de confinament, a les Terres de l’Ebre es van prendre decisions importants per fer front al problema. Bàsicament la integració de tot el sistema assistencial i especialment hospitalari en una xarxa única reconeixent el paper dels hospitals comarcals d’Amposta i Mora i els centres hospitalaris de Jesús i la Clínica de Ferreries sota la coordinació de l’Hospital de Tortosa. Els bons resultats d’aquestes decisions han estat evidents.
No és, però, la primera vegada que Tortosa s’ha trobat en una situació d’emergència sanitària. La nit del 31 d’agost de 1926 una forta tempesta provocà el lliscament de terres a la trinxera ferroviària vora l’Ampolla. El tren correu Barcelona-València va descarrilar, fet que causà 21 morts i 130 ferits, 21 dels quals greus. Eren les dos de la matinada. Als pocs instants es va conèixer la tragèdia i en menys de dues hores l’alcalde de Tortosa Joaquín Bau va aconseguir posar en marxa un tren de socors amb guàrdies municipals, personal ferroviari i una desena de sanitaris, entre metges i infermers amb el mateix alcalde al cap. El tren va evacuar els ferits cap a l’Hospital de Jesús i la clínica Sabaté, els centres assistencials d’aleshores. Molts dels viatgers foren acollits per tortosins de tota mena que esperaven a l’estació malgrat l’hora i la tempesta. El 1928 es concedia a Tortosa els títols de “Molt noble i molt humanitària”.
L’11 de juliol de 1978 es produí la Catàstrofe dels Alfacs quan un camió cisterna carregat de proletilé explota davant del càmping. A l’acte van morir 158 persones i 300, ferides de gravetat, foren evacuades principalment a l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa, aleshores anomenat Residència Sanitària, i altres menys greus a la Clínica Arrossera d’Amposta, a l’Aliança o a l’Hospital de Jesús. Des de Tortosa es traslladaren en helicòpters a hospitals de cremats a Barcelona i València; 75 moririen els dies següents. L’Hospital de Tortosa feia any i mig que s’havia obert i encara no comptava amb tots els serveis ni personal previst; aleshores la plantilla era de 40 metges, 98 infermeres, 112 auxiliars i 22 zeladors. Tortosa esdevingué el centre de gravetat de la tragèdia, en un país amb institucions precàries i mal organitzades. La ciutat, coordinada des del seu ajuntament, es mobilitzà massivament intentant ajudar enmig d’un caos total. Els cadàvers eren portats al cementiri municipal; els afectats allotjats als hotels, els infants que havien quedat sense pares acollits per famílies locals, a tots calia vestir, auxiliar i alimentar. Es crea un centre per atendre familiars arribats de tot arreu i també els mitjans informatius; s’improvisaren mesures d’emergència en absència de protocols. Algunes iniciatives espontànies resultaren de gran ajut. L’any següent el govern atorgava a l’Hospital i a la ciutat la màxima distinció sanitària d’Espanya.
El 20 de març del 2016 es va tornar a posar a prova la capacitat del sistema d’atenció hospitalària del territori quan 13 estudiants, majoritàriament italianes, van morir perquè l’autobús que les transportava des de València va sortir de la via a l’altura de Freginals. Les persones ferides es varen traslladar a l’hospital comarcal d’Amposta i al de Tortosa, mentre que els cossos al tanatori de l’Hospital de Jesús i els familiars
s’allotjaven al Parador del Castell de la Suda. El president del Govern italià traslladat a Tortosa va voler fer constar l’eficàcia demostrada pels serveis hospitalaris i assistencials ebrencs.
Davant de tot això, les picabaralles de protagonisme malaltís entre Junts per Catalunya i ERC de Tortosa sobre com ha de ser i on ha d’anar el futur hospital regional indignen. En especial quan això fa que l’aparell de radioteràpia que va cedir la Fundació Amancio Ortega continue a un magatzem i una part dels malats de càncer hagen d’anar a fer-se el tractament a Reus per uns pocs que continuen capficats en voler guanyar la seua guerra.
