Jo hi era. Bé, precisem: hi era a les vuit del vespre, cinc hores després que succeís el fet: l’explosió d´un camió cisterna de les cisternes de Jorge Juan, carregat amb excés de polipropilè al complex de Tarragona, amb destí a la refineria de Cartagena, crec, i que va explotar, l’onze de juliol de 1978, a l’N-340, entre la Ràpita i les Cases d’Alcanar, davant del càmping “Alfaques”, per a emportar-se dos-cents turistes, molts dels quals van volar en flames cap a la mar.
va explotar, l’onze de juliol de 1978, a l’N-340, entre la Ràpita i les Cases d’Alcanar, davant del càmping “Alfaques”, per a emportar-se dos-cents turistes, molts dels quals van volar en flames cap a la mar.
Si jo hagués estat allà a les tres de la tarda, jo i paella, musclets i sepietes, taula i cadira, vinet de la Terra Alta i “gaseosa”, hauríem estat vomitats cap a les últimes onades d’aquesta costa, allà on tan plaent és endinsar-se a la mar de “mil somriures”, com deia Homer a L’Odissea.
Quan al diari Avui, a Barcelona, va rebre’s la notícia de la catàstrofe -via teletip de l’agència Efe-, van encomanar-nos al meu company Joan Nogués i a mi de fer-nos càrrec de la informació i ens van enviar al lloc dels fets. Vaig muntar al cotxe de Joan i, a tota pastilla, vam arribar-hi. Recordo que per la carretera, de tornada, vaig veure, sense poder-lo saludar, el socialista d’Amposta Josep M. Simó, que llavors era un significat polític del Montsià al voltant del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre que havia posat en marxa el president Tarradellas en un dels seus primers viatges a l’Ebre justament pocs dies abans del fatídic accident. Un viatge oficial que jo també seguia com a reporter.
En aquella ocasió, al restaurant del Club Marítim de la Ràpita, vaig conèixer el meu amic Eduard Sánchez, arbonià de pro, que em va contar allò tan graciós del president, intentant menjar-se els llagostins amb forquilla i ganivet, fins que li van dir: “Sinyor Tarradellas, no patixque, aquí los llagostins mo’ls mengem amb los dits”. I va deixar de fer el senyorito.
Qui ens havia de dir que al cap de vuit o deu dies ens tornaríem a trobar -el president, l’Eduard, jo i tants més- plorant la mort de tants infortunats, convençuts, com deia Manuel Fraga de feia anys, que el turisme a Espanya era el setè cel de la felicitat mediterrània.
L’expansionisme químic industrial dels anys 60 es cobrava les primeres víctimes dels plans de desarrollo dels López franquistes (Rodó, Bravo, de Letona), els mateixos que propulsaren, per aquella mateixa època, la nuclearització de la conca de l’Ebre (Ascó, etc) i del Baix Camp (Vandellòs, no gaire lluny del càmping), sempre amb l’ajuda -només faltaria- dels futurs “nacionalistes” de CiU, al capdavant dels quals Abderrahman Pujol.
Quan vam arribar al càmping, entre la desolació general i el brunzir de les ambulàncies, encara hi havia cossos estesos a terra, implosionats de foc per dins, i recordo les cares aclaparades d’altres polítics significats d’aquell moment, singularment de Josep Solé Barberà (PSUC) i de Pep Jai (PSC), que no sabien avenir-se del que estaven veient.
Per mi, com vaig escriure uns dies més tard a l’Avui, era la prova -que amb el temps s’accentuaria- del “triangle crucificat de Catalunya”, és a dir, Ascó (amb les dues nuclears que s’estaven aixecant), el complex petroquímic de Tarragona (un còctel colossal d’alta contaminació, letal per a la salut) i el mateix delta de l’Ebre (lloc de trànsit continu de matèries perilloses i on no estava assegurada la viabilitat dels cabals d’aigua, com hem comprovat progressivament).
Han passat 40 anys d’aquells fets i, en les ocasions que després he passat pel càmping, al costat mateix de la carretera per on circulaven matèries inflamables, he pensat en la tremenda dissort que hem tingut en aquest país, la bellesa de paisatges del qual ha servit -als de fora i a uns quants molt poderosos de dins- per a fer immenses fortunes a costa de la seguretat de tots.
