Hi ha quin pensa que el present està construït a base de retalls del passat. I possiblement sigui així. De menut em passava hores amb la iaia mirant fotografies en blanc i negre i color sèpia que ella guardava, com un petit tresor, dins d’una vella caixa de llautó de galetes. Potser per això -ves a saber- recordo amb certa nitidesa alguns d’aquells retalls. Però n’hi ha uns altres que indefectiblement estan lligats als sentits. A les olors, el tacte, els sorolls, les pors … Són bocins de l’ahir, que ja no tornarà, però que basteixen un dèbil entramat del que en podem dir vivències. Solen estar emmagatzemades en algun racó secret de la memòria i curiosament van aflorant amb més persistència a mesura que vas complint anys.
Avui al meu poble, ningú ja no es banya al pantalà del carro o a la pastilla, car ja no existeixen i a més està prohibit banyar-te dins del port. No es poden fer canyuts , catxels o tallarines a la costa. A part de que pràcticament no n’hi ha, et cau una bona multa. No en parlem d’anar al filat o parar rateres, considerades directament activitats delictives. No es fan acampades al Montsià per Setmana Santa. A cap xiquet se li ocorreria en els nostres dies anar a córrer la vora les matinades gelades, córrer el gínjol o a caçar gats. No es fan acampades a Matarredona per Setmana Santa. Però ni tan sols jugar al potet, al pito o a futbol al mig del carrer. Ja no es conten històries als més menuts parlant-los dels gambusins, del tio siginero o l’home del sac.
Ja no hi ha carrers sense asfaltar, per on transitaven amb certa freqüència carros i matxos que venien del tros. Ja no s’escolta la cantarella de l’esmolet, que s’aturava a cada cantonada esperant alguna feligresa que necessités afilar ganivets o tisores. Ni les llargues tardes d’estiu ja no es veu al polero amb la seva vespa-carro de gelats recorrent els carrers i cantant per reclamar la presència dels més menuts. Els homes ja no van a la barberia els dissabtes per afaitar-se i “arreglar-se” el clatell.
En un plànol més recent, se’ns obren altres imatges, ja en color, d’un món que tampoc ja no existeix i que per art de màgia crèiem més proper del que és en realitat. I és que avui, tampoc ja no queden cabines de telèfon públiques. Ni hi ha màquines d’escriure als escriptoris de les oficines. Ningú no escolta música amb un walkman quan va a fer exercici. Ni es fan gravacions pirates amb un casete de doble platina. No hi ha teles en blanc i negre de dos canals i antenes telescòpiques giratòries.
Al moll pesquer les barques de bou ja no estan atracades de tres en tres; la subhasta de peix a la llotja ja no te cantador. La temporada de l’oliva s’ha avançat i a Nadal pràcticament està finalitzada. Al molí no hi ha cofins per a les olives. Els remeis casolans, a base de plantes i herbes, es van perdent. No es veu cap canonada ni tub de ferro per a les plataformes petrolieres escampats pel moll. Cap helicòpter fa el trasllat de provisions. Fa anys que no es veuen circular ni camions EBRO, ni turismes Simca 1000, Citroën 2 cv, Renault 4, Seat 124 o Talbot Horizon, entre altres.
Segurament us acabo de descriure alguns dels meus retalls del passat. No és que cregui que qualsevol temps passat fou millor. Això no és cert. Però encara que no ho vulguem, malgrat tot, el passat mai passa del tot.
