Amb això de la pandèmia s’ha molt difícil conéixer gent nova. Així que per a un periodista, que hi haja un nou Govern és un al·licient a les nostres vides socials. I més en el cas que ens ocupa, que sembla que tant Esquerra com Junts volen fer tabula rasa, canviar-se els cromos i introduir nous personatges a la trama.
Qui seran els nous directors dels serveis territorials de les conselleries al nostre territori? I el delegat del Govern? Vaja, ara que tenia bon rotllo amb els caps de premsa d’alguns departaments segur que marxen i en posen de nous! I quin dels nostres polítics locals agafarà el tren a l’Aldea per pujar a Barcelona (és un dir, ja sé que no l’agafen mai) per ocupar algun dels despatxos de la Generalitat? Qui veurà recompensada la seua lleialtat amb una secretaria general? O amb la direcció d’un d’aquells organismes públics dels quals mai havies sentit parlar? Qui caurà en desgràcia i serà apartat? “Estaré allà on el partit considere que sóc més útil”. Gran frase. La sentirem estos dies tant per un sentit com per l’altre.
Perdoneu-me la frivolitat. La cosa és més seriosa que veure-ho tot com una repetitiva trama de Netflix. Parlem de càrrecs de molta responsabilitat i molta paga. I sí, cal que hi hagi persones escollides pels partits (que alhora hem votat els ciutadans) per dirigir l’administració i impulsar les polítiques que més consens van tenir el passat 14 de febrer.
Els càrrecs els omplen les persones i al capdavant cal posar-hi algú. I millor posar un dels meus que dels teus. I millor si em posen a mi que a tu. O no ho faríeu vosaltres igual? Entendre este engranatge propi de les democràcies (i de qualsevol règim, de fet) ajuda a entendre perquè els partits es posen d’acord per formar govern i perquè, cada cop més sovint, descarrilen en l’intent.
