Estàvem l’altre dia de conversa un grupet i, com sol ser habitual, anàvem passant d’una cosa a l’altra. En un cert moment algú va parlar de la demència progressiva que estava patint la seua mare i que una de les coses que més lamentava era no haver-li dit més vegades “gràcies”. Totes les persones presents vam convenir que freqüentment, distrets, no ens adonem de les coses fins quan ja ha passat el temps irrecuperable i que hauríem d’aprofitar molt més les ocasions que es presenten per a expressar els nostres sentiments a les altres persones, sobretot a les més properes i estimades.
Vam comentar que hi ha molts motius per a donar les gràcies a molta gent del nostre voltant, i que donar les gràcies no només és reconfortant per a la persona que les rep, sinó que és saludable per a la persona que les dona, ens fa sentir millor i ens ajuda a experimentar que tothom necessitem de tothom. Una del grup apuntava que donar les gràcies ens proporciona a la vegada un punt d’humilitat. Una altra afegia que donar les gràcies és una extraordinària manera de relacionar-nos amb les persones que ens envolten. I algú reblava que “gràcies” és una paraula fantàstica: servix per a tot i en qualsevol moment.
“Diu un proverbi italià
que “la gratitud és la millor recompensa”
La conversa anava fluint i anaven apareixent idees molt enriquidores… Potser donar les gràcies ens fa una mica de vergonya o potser no en sabem trobar l’ocasió oportuna, fins i tot podem arribar a no adonar-nos que tenim molts motius per a estar i ser agraïts. Però el cert és que a tothom ens agrada rebre agraïments i per això, per poca empatia que tinguem, és fàcil deduir que a les altres persones també els agrada rebre les nostres expressions d’agraïment. Diu un proverbi italià que “la gratitud és la millor recompensa”. I aquí diem sovint que “és de ben parit ser agraït”. I, mira per on, el gran Stendhal, recollint esta bidireccionalitat, assenyalava que “no agrair les coses que rebem significa privar-nos, a nosaltres i als que ens envolten, d’una gran felicitat”. Sí, sí, hi ha tantes coses per les quals sentir-nos agraïts a la vida, hi ha tants motius per a expressar agraïment a les persones del nostre voltant. És clar, i també hi ha mil maneres de donar les gràcies: en veu alta o a cau d’orella, en públic o en privat, en viu o per missatge al mòbil, parlant o cantant, amb una paraula o amb un somriure, amb una cançó o amb una nota enganxada a l’espill, amb una mirada o amb una abraçada.
I en sentir la paraula ‘abraçada’, Lolín, que fins aleshores no havia dit res, va expressar de manera pausada i convençuda, com si hi hagués reflexionat moltes vegades, que és bo també fer abraçades a les persones estimades, per les sensacions i els beneficis immediats i, a més, per no haver-nos de penedir més endavant de les abraçades que no hem fet quan podíem fer-les.
I Carme, que feia un moment que estava remenant, va llegir-nos a la pantalla del mòbil un fragment d’aquell poema de Roc Casagran: “Gràcies per l’escala que ens du amunt, / gràcies per la força de ser dos, / per la mà que m’allargues en silenci, / pel silenci de quan bramula el món, / pel plat sencer partit de bona gana, / pel got de vi que ens mira com feliç, / per la ruta dels cossos tan salvatges, / pel llençol del somriure més bonic.” Es va fer el silenci, i aleshores Guillem va rebuscar una mica i va posar-nos aquella cançó de Joan Dausà que diu: “I em fas una abraçada / que parla de la ràbia / i les ganes d’estar bé. / Ens hem de veure més. / I la resta tant se val. / I brindem / per nosaltres i els de dalt.”
