Probablement no ho trobaran imprès a les pàgines de cap diari, ni a les ràdios ho repetiran, ni cap televisió hi enviarà un equip per fer-ne una crònica, però la notícia és majúscula i urgent. A Fortanete, un poble de 200 habitants de la comarca del Maestrat on encara hi fa fred de veritat, ha tancat el forn de pa. L’únic que hi havia, és clar. Era una d’aquelles botigues de tota la vida, que portava una família de tota la vida i que semblava que hi serien tota la vida. Hi venien pa -evidentment-, aliment bàsic de la dieta de mig món i part de l’altre des que es va inventar fa milers d’anys. La pregunta que em ve al cap és també majúscula i urgent: Si ens quedem sense pa, què ens queda?
A les facultats de Periodisme ensenyen que una gran realitat es pot plasmar a partir d’una història molt petita, ínfima. Aquest n’és un bon exemple. Que Fortanete es quedi ara sense lloc on comprar pa explica molts dels problemes i reptes que nosaltres, com a societat global, creem i afrontem des de fa anys: des de les ferides d’una globalització feroç que acostuma a castigar els més febles, fins a l’envelliment poblacional que pateix Europa i que condicionarà el futur social i econòmic del continent. Però en vull destacar un d’especialment trist: l’èxode rural o, més ben dit, l’abandonament dels pobles, que perden gent i vida. Jo, d’alguna manera, en soc víctima -o culpable-.
Hi ha aquell poema de John Donne que diu que quan escoltem campanades de mort mai hauríem de preguntar a qui van dedicades, perquè van dedicades a tothom: “La mort de qualsevol m’afecta, perquè estic unit a tota la humanitat”. El tancament del forn de pa de Fortanete ens afecta a tots perquè il·lustra la depressió -creixent i global- dels pobles, tan incompresos i tan essencials. El tancament del forn de pa de Fortanete ens afecta perquè, al cap i a la fi, ens fa ser a tots una mica més iguals, més artificials, menys autèntics, menys sans.
