D’un temps cap aquí s’ha instal·lat cert discurs segons el qual la fibra òptica i les TIC són les infraestructures imprescindibles per al nostre desenvolupament econòmic. Tant és així que, diuen, és el major repte que tenim com a territori. Es podrà treballar des de qualsevol punt de l’Ebre -amb la qual cosa es fixa població a les nostres comarques- i per si això fos poc, resulta que pot ser un atraient més per a que gent de fora vingui a viure i a treballar a casa nostra. No ho discutiré. El confinament per la pandèmia i el teletreball vindrien a donar validesa a aquesta màxima. Però atenció: que el llegir no ens faci perdre l’escriure. Les infraestructures de comunicació són i continuaran sent absolutament indispensables. I en aquest sentit em preocupen una sèrie de mancances històriques de les que sembla que ja no en parlem, potser a l’espera que les noves tecnologies ens lliuren del mal són de ser un dels territoris de Catalunya amb pitjor connectivitat i vies de comunicació -seguin del tipus que siguin – i les implicacions que se’n deriven.
El sector primari té un pes específic destacadíssim a les Terres de l’Ebre. I es necessiten carreteres i autovies per poder-los donar sortida i ser competitius. Els turistes -que no ens cansem de reclamar per que visiten les nostres joies naturals i patrimonials- potser s’ho pensaran dos vegades si veuen millors connexions amb altres territoris des dels seus punts d’origen. Les empreses que, per sort, tornen a instal·lar-se als nostres polígons industrials, reclamen millors equipaments ferroviaris, millors carreteres i fins i tot -ja seria la cirereta del pastís- un port comercial que donés sortida a les seves produccions.
Les obres de millora que s’estan fent a la N-232 en el tram de Morella (port de Querol) i el projecte de desdoblament de la 420 des d’Alcañiz fins a Reus i el Camp de Tarragona, poden deixar les comarques del Baix Ebre i del Montsià en una situació complicada, tot i el projecte de conversió de la C-12 (eix de l’Ebre) en una via 2+1. Així les coses, la sortida de l’interior cap al mar, ja sigui des de Pamplona, Logronyo o Saragossa tindrà un camí magnífic cap al camp de Tarragona o cap a la costa del nord de Castelló. És per aquest motiu que cal continuar insistint en reclamar aquelles infraestructures que ens són necessàries per no quedar-nos encara més enrere. Difícilment serem competitius sense unes bones vies que vertebrin el territori (el 2+1 no ho és) sense un port comercial amb unes mínimes garanties i sense uns equipaments ferroviaris decents. Bona part de la Terra Alta i de la Ribera d’Ebre miren més cap a Reus i Tarragona que no cap a Tortosa i Amposta. I a la Ribera nord, miren cap a Lleida. Normal.
El Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre ja contemplava fa anys tot un sistema d’infraestructures de mobilitat i transport. El pla, redactat durant anys i aprovat el 2010, contemplava, entre altres, el desenvolupament del sistema portuari dels Alfacs, l’estació de mercaderies a l’Aldea, l’estació intermodal, la millora i l’augment de les freqüències a les línies ferroviàries R-15 i R-16, una major connectivitat del transport públic per carretera, el desdoblament de la C-12 en tot el seu trajecte (incloent la variant de Tortosa) i la seva ampliació fins al port dels Alfacs i fins i tot un petit aeròdrom ….
Tal com explicava Òscar Messeguer en un fantàstic article titulat Llums i ombres a la xarxa ferroviària -publicat al número 1028 del setmanari L’Ebre- les obres estratègiques al corredor del Mediterrani poden obrir noves oportunitats tant des del punt de vista del transport de viatgers com, sobretot, de mercaderies. Però cal estar amatents. Una mica més al nord, com sempre, ho tenen molt clar i ja treballen en el disseny d’un model que convergirà en la futura gran estació intermodal del Camp i que ha de suposar un inversió d’uns 35 milions d’euros.
Josep Maria Franquet, President del Consell Econòmic i Social, recordava fa poc que el desenvolupament econòmic va lligat estretament a les infraestructures i reclamava que les administracions haurien d’exercir una tasca de planificació per fomentar un veritable equilibri territorial. Parafrasejant a Alfred Marshall assegurava que “les infraestructures creen economies externes que són les que acaben creant economies internes” En resum, les infraestructures creen activitat i per tant seria més lògic portar-les on no n’hi ha, abans d’augmentar-les als llocs on ja n’hi ha moltes. El mateix Franquet assegura en el treball Infraestructures i ordenació territorial (UNED, 2020) que “sense caure de ple en un determinisme històric, cal afirmar –sobre la base de l’experiència passada– que les infraestructures bàsiques condicionen, en bona part, l’ordenació de l’espai, no sols en la vessant econòmica sinó també en altres tres aspectes: el polític, el social i l’humà”.
I certament: podríem citar molts d’exemples històrics de com algunes regions han crescut en detriment d’unes altres i de com algunes infraestructures i equipaments han marcat el futur desenvolupament a tots els nivells de la província. El traçat ferroviari i l’impuls portuari de finals del segle XIX i principis del XX; la fallida línia de la Val de Zafan; la supressió del carrilet; la insuficiència de la C-42 i la C-12; el llanguiment dels Alfacs; la no navegabilitat de l’Ebre; la manca d’acord per a l’A-7; l’impuls de grans polígons industrials al voltant de Tarragona; la URV; el mini transvasament; Port Aventura …. El llistat és llarg i anem camí que ens torni a passar. Esperem que encara siguem a temps d’evitar-ho.
