Tinc la sensació -no sé si també els ho passa a vostès- que vivíem en un món on cada vegada les coses van més de pressa. Vivim (?) a un ritme on tot ja es vell en qüestió d’hores. La notícia d’avui, demà ens semblarà molt llunyana i n’haurem vist, escoltat o llegit, centenars més. I les carpetes de la nostra memòria, no donen abast per retenir-les. De vegades, ni tan sols per a digerir-les. Els avenços científics i tecnològics, de mitjans de transport, d’electrodomèstics, les nostres eines de treball, les nostres peces de vestir … tot canvia amb una rapidesa inaudita i mai vista anteriorment. Tot ha evolucionat més i més ràpid en els últims 40 anys que possiblement en els dos segles anteriors. I passatgers que som d’este tren de vertigen i sense aturador, que sembla avivar el pas a cada moment, no esta malament -encara que només sigui de tant en tant- baixar-nos-en, aturar-nos i deixar-lo anar. Veure com marxa amb les seves presses mentre estem asseguts a l’andana. Permetre’ns el luxe d’aixecar la vista per mirar al cel i escoltar el silenci o els moixonets cantant. També parlar i escoltar-nos.
Fa poc vaig poder passar una molt bona estona escoltant anècdotes i històries d’un home gran, camí dels 85. Un home humil i senzill que parlava d’una manera planera però que amb la seva senzillesa em va fascinar. Afegia alguna gràcia, alguna dita, una broma. Em va tenir tant atent que va aconseguir captar la meua atenció de manera permanent. El temps me va passar volant. D’homes com este n’hi ha a tots els nostres pobles. Són aquells homes, descendents d’aquells que a la vora del foc de la llar, les llargues tardes d’hivern, contaven romanços i històries als nets. I que quan els menuts es feien grans, repetien aquell ritual amb els seus fills. Una transmissió de coneixements ancestral, que els xiquets assumien de manera natural i que encara rememoraven colgats al llit davall les bastes flassades i mantes. Quants d’homes com este encara hi ha als nostres pobles ? Quanta gent gran té tantes coses per explicar ?
En un món on no tenim temps per aturar-nos un minut, estos vells narradors d’històries, sembla que no tinguin lloc entre natros. No parem esment al que ens volen explicar perquè hem de fer això, arribem tard a tal lloc, o ens esperen a tal altre. Després preferim passar hores davant la pantalla del telèfon, l’ordinador o la tele. Busquem històries i relats en format de pel·lícules o sèries a les plataformes de pagament. No som conscients que arribarà el dia en que potser ja no serem a temps. Estos homes que encara ara ens poden ensenyar tantes coses, amb la seva bonhomia i senzillesa, se’n aniran per sempre més. I amb ells perdrem tota una cultura, una manera de fer, de transmissió de coneixements que cap mitjà telemàtic, virtual, cibernètic o d’intel·ligència artificial no ens podran donar mai de la vida.
Diuen que no apreciem el que tenim fins que ho perdem. No fem tard. Aturem-nos un moment i parem l’orella al que ens vol explicar la nostra gent gran. Valorem els seus consells i les seves vivències. Que la cadena no es trenqui. No permetem que arribi el dia, en que asseguts amb els nostres nets, no tinguem “historietes i batalletes” que contar dels seus avantpassats. Com a societat, no ens ho perdonaríem mai.
