Nou anys de primària, quatre d’ensenyament secundari obligatori, dos de batxillerat i posteriorment quatre anys d’estudi d’un grau universitari, i ara, als meus 23 anys em pregunto què he de fer.
Durant molts anys he estat tancada en una bombolla on veia el meu futur laboral molt lluny, i on el meu objectiu més bàsic i simple era aprovar totes les assignatures. En menys d’un mes em graduo com a periodista i publicista i, em trobo que no sé què he de fer amb la meua vida ni com encaminar-la.
Màster?, doctorat?, cursos complementaris?, estudiar idiomes?, anar-me’n un any a l’estranger?, què faig? Així que sí, podem dir que em trobo davant de la meua primera crisi existencial, on, si encara no fos prou, he de sumar-hi que estem immersos en una pandèmia mundial i que no sé com estarà el món d’aquí a dos mesos.
Si pogués teletransportar-me al futur, m’agradaria estar treballant d’allò que més m’agrada, però a vegades se m’oblida que per arribar a tenir un lloc de treball ben remunerat i en bones condicions, primer he de passar per la guerra d’enviar currículums a totes les empreses i que em diguin que no perquè busquen gent amb experiència, però no tinc experiència perquè no m’agafen a cap empresa. Quines ironies té la vida.
Si hagués de definir la universitat, la definiria com una incubadora de la vida, on a poc a poc vas aprenent les coses més importants com obrir els ulls, respirar o reconèixer la veu de la mare, però quan surts d’allí, on estàs calentet, et trobes en la fredor de l’ambient i que tot t’ho has de buscar tu, on has d’aprendre infinitats de coses més i t’adones que realment, a la universitat, només has entrevist una punteta de l’iceberg i que tots els altres aprenentatges venen després, en sortir de la incubadora, fer els primers passos tu sola i veure que et queda molt al davant.
