També és un dels grans. Per la seua set dels clàssics: Horaci, Virgili, March, Riba, Carner, Torres, Espriu, Aleixandre, Neruda, Éluard, Baudelaire, Pavese… Per l’addicció a la vida que ell mateix proclamava, per la capacitat extrema de comunicació en una mena d’acte foll enmig de la soledat humana, pel seu pam de món i el seu pam d’idioma, pel seu amor entre la vida i la mort. Per defensar la llengua i el país escrivint, pel seu desig sublim al sexe i pel seu anhel impúdic a la vida, per parlar de tot i dir-ho com si res i com ningú. Per reescriure contínuament la vida com un llaurador incansable. En aquella entrevista que Montserrat Roig li féu el 8 de juny de 1977 a la “Primera”, Estellés ja feia un parell d’anys que havia baixat al carrer i havia celebrat, segons el poeta amb un peu, la mort del dictador i des de llavors s’autoproclamava, no sense una terrible paor a la vanitat, servilment al costat d’un país i una llengua. Des d’aleshores ençà quedaven fixats títols com Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1966), La clau que obri tots els panys (amb “Coral romput”) i El llibre de meravelles del 1971 tot avançant ja cap a la seua obra completa encara més immensa. Enguany, per a commemorar el centenari del naixement del poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) commemorarà el centenari del seu naixement juntament amb el centenari de la mort de l’altre gran poeta català Joan Salvat-Papasseit.
“Coral romput” és un monumental poema compost per una tirada de 1.261 versos alexandrins blancs repartits en tres seccions d’extensió molt desigual: 336, 215 i 710, respectivament.
La primera part de “Coral romput” ens arriba com un conjur, una imprecació profunda interior íntima i abismal que ens situa en un escenari quotidià. Estellés bateja aquest entorn com “una petita pàtria” i repeteix fins a tres vegades “entre dues clarors” perquè és precisament ací on es troba el crepuscle, l’abisme de la foscor que el poeta recorre en una mena d’exercici metapoètic: “De vegades voldria ser com altres poetes / i haver escrit uns versos honestament rimats / on digués l’alegria que quasi sempre tenen / els ulls blaus del meu fill, oh i el seu cabell ros, / les seues galtes fines com un vers mai no escrit…” Estellés adopta l’actitud del dramaturg en situar-nos la veu poètica en un escenari casolà farcit d’olors i sorolls veïnals i potser no és d’estranyar aquesta dèria per fer-ho així tenint en compte que, abans de la guerra, es va iniciar en la literatura a partir del gènere dramàtic. Durant la guerra va escriure peces de combat en les quals participaven milicians i milicianes, perquè sembla ser que vivia aquells moments esperançat i il·lusionat. És aquí també que el poeta ens atrau cap a un “tu” misteriós i del tot evocador, sembla ser que una història d’amor fallida que el capté com un encanteri: “…voldria que el teu record em fos / la pau, ara ja sí. Déu meu, que el seu record / ara em done la pau, em signifique pau /i em deixe tendrament en aquest lloc on sóc”.
Als 215 versos següents continua l’inventari pretesament caòtic i sublim que es diu “per no callar” o perquè efectivament “les coses, certes coses, no ocorren perquè sí” i esdevenen petites epifanies d’allò que vam viure o allò que ens volem recordar. Els versos d’Estellés ens recorden que la poesia sempre està aqueferada a demanar-ho tot i a exigir-ho tot a les paraules perquè, malgrat tot, encara en tenim necessitat. Tot en nosaltres està íntimament, indissolublement vinculat a les paraules i és per això a “Coral romput” no ens sona com un clixé desgastat: “… M’estic morint per tu, / em moriré per tu un dia qualsevol”.
La tirallonga més llarga, 710 alexandrins, té regust suïcidament dominical: “el vespre de diumenge”, “els trens tristíssims de diumenge”… Torna el poder de la paraula i com al Séfer Yetsirà1 som creats a partir de la paraula i el sortilegi és que, en sil·labejar certs topònims, els noms acaben enaltint la idea de l’indret més que no pas el propi locatiu: “per Portofino i Ischia i Ponza i Capri i Giglio / Ingrid Bergman i Itàlia i Burjassot…” , “-Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna, / Peruggia, Ferrara…” Pren volada, a més, el mític sintagma i hemistiqui “Arrivederci Roma” recurrent i restitutori d’una realitat anhelada i idealitzada. Estellés va tancant el seu extens poema amb aquell cop brutal l’any 1956 que va representar la mort de la seua primera filla quan a penes tenia quatre mesos: “… Aquest mes no podré / anar al cementeri; anirà ma germana / amb qualsevulla amiga; per primera vegada / no aniré al cementeri a portar unes flors,/ a posar unes flors al nínxol de ma filla.” El lloc més preuat per a Vicent Andrés Estellés és la seua pròpia vida, la que té i preserva honestament, vigorosament, irònicament i furiosament i és per això que acaba sentenciant “Aquest és el meu lloc. Jo dec romandre ací, / entre misèria i pànic, entre fracàs i espera”.
Com afirma el bon amic i poeta Albert Gavaldà, “Certament, la poesia no és feta per a esperits mandrosos ni ànimes de pell arrugada per l’amarguesa. Endinsar-se en la poesia […] és descobrir un món refundat amb una estranya alegria contemplativa. L’esforç hi és compensat amb escreix i el guany de serenitat vivifica.”
A finals d’abril d’aquest any tan commemoratiu el Club de lectura de poesia de la biblioteca Sebastià Juan Arbó de la Ràpita tractarà l’obra Entre dues clarors, títol connectadíssim amb “Coral romput”, del poeta i company Joan Mahiques i amb la qual va rebre el Premi València de 2021. També a finals d’aquest any curull d’homenatges llegirem Vicent Andrés Estellés no només per plaer estètic sinó com una forma superior de conversa i de companyia.
