Al voltant de les Converses de Pensament Crític d’enguany. Roquetes, 16 de setembre
Si la identitat s’ha de reivindicar dins d’una societat és perquè aquesta societat no identifica -no veu com a igual- aquell individu o grup com a pertanyent a la identitat majoritària, essent això causa de discriminació, d’adoctrinament, d’adreçament, purificació… o com li vulguem dir. Si aquesta identitat persisteix i insisteix a voler ser identitat diversa a la majoritària és molt possible que la societat pretenga la seua aniquilació (metafòrica o no), la seua submissió per la força al grup social, a la seua ideologia, moral… i si hi ha resistència -títol, per cert, de les I Converses de Pensament Crític- es dona la revolució. Revolució més o menys llarga, incisiva, violenta… que acabarà afectant la societat d’una manera o altra. Revolució que només pot tenir dos resultats: l’eliminació del grup amb identitat diferent (o el seu silenci, exili…), o l’èxit canviant ideologia, costums, polítiques, maneres de veure el món…
No totes les revolucions són bones, tampoc tots els moviments identitaris. Els límits estarien marcats en els drets humans, en el màxim de llibertats possibles. Una part negativa de moviments identitaris intenten segrestar llibertats a la societat o a una part de la societat, però aquests moviments identitaris només ho són en relació amb una altra cosa, alguna cosa que no depèn d’ells o com a reacció als altres. La resta lluiten per guanyar llibertats o són conseqüència de canvis socials donats, per exemple, per la tecnologia.
Quan des del Cercle de Pensament Crític de les Terres de l’Ebre En-Kontr@ vam plantejar el títol de les ponències d’enguany: Identitat i Revolució? Així, amb l’interrogant, plantejàvem dos conceptes que solen donar-se junts. Reivindicar la pròpia identitat: negre, blanc, homosexual, jueu, català, kurd… (com a jo, com a grup), dins d’un grup més gros, més ample, d’una societat, i que aquesta societat siga capaç d’acceptar i incorporar la diferència (diferències amb les creences, el tarannà, ideologia del grup social i, ja ho he dit, sempre amatent als drets humans), portaria a l’ampliació del caràcter social des del respecte a les identitats que conformen la pròpia identitat social (una identitat d’identitats). En cas contrari, el malestar d’aquells no reconeguts en la seua identitat, la revolució que aquests exigiran, convertirà la societat en un niu de sospites contínues, una pau armada mai desitjable. Un estat de dret, un món de dret, ha de ser capaç d’encarar tots els debats identitaris sense prejudicis ni apel·lacions a passats rancis i desventrats i no recuperables en cap cas en el món actual. El reconeixement de la identitat, no des de la condescendència, ni des d’un donar-nos permís, ni des de cap paternalisme, ha de possibilitar canvis de tota classe en les estructures socials i ideològiques. I és que ens hem de creure els drets, drets positius no naturals, com a marc de convivència en el qual les persones poguéssem esdevenir humans amb totes les lletres. I això, suposo que hi estaran d’acord, està en el basament de l’interès general.
I parlar de l’interès general és entendre bé què significa. Interès general és l’esperó que ens ha de portar a una societat més benestant -no penso en el consumisme- més justa, més lliure, més equitativa. És aquest l’autèntic interès general, allò que qualsevol persona veuria com a preferible a qualsevol altra cosa. Interès, doncs, perquè ens interessa a tots -benestar, llibertat i justícia només es poden donar en un marc de pau- i general precisament per aquest “a tots”. L’esquema és fàcil d’assumir, però hi ha persones, grups, estats, religions… que pretenen tenir la prerrogativa sobre què ha de ser l’interès general i intenten, fins i tot amb l’ús de la força, encabir el seu interès, un interès particular, en la concepció que han de tenir els ciutadans com a interès general. Natros sabem què és el que et convé, i si no remes en aquesta direcció seràs perseguit.
Raons per a blindar-se en el pensament únic, tradicional, majoritari…? La falta de confiança en l’altre, la por a l’altre. Però no només: hi ha un afany de domini. No és que no entenguen conceptes com drets, llibertats, igualtat…, no. El seu és un pensament i, malauradament, de vegades una acció, en què tot això s’ho salten, s’ho mengen: ells diran que tenen la veritat, la solució, la raó… però són conscients -no tots, només aquells que intentaran vèncer més que convèncer- que el que volen és el seu benefici personal a costelles de qui i del que siga. La falta de confiança -de fiar-nos-en de l’altre-, la ràbia per la seua mera existència, la de l’altre, provoca que la identitat pròpia s’hagi de reforçar contínuament cercant enemics perquè són vistos com amenaça i cal extingir-los. Molt primari, tot plegat. I, siguem realistes, tenim la tendència a perdre la memòria. Millor dit, a fingir que la perdem. L’oblit, per exemple, de certs genocidis: qui se’n recorda del genocidi armeni? La paraula llibertat els dona urticària, però de quina llibertat parlem? De la d’ells, no, en absolut. De la dels altres, i cercaran eufemismes com ara llibertinatge. El concepte justícia l’encabeixen exactament en la seua zona de confort confonent el legal amb el just, i igualtat i equitat queden restringides només als afectes al pensament únic que escampen. L’única identitat possible, doncs, és la seua. La resta diran que són irracionals, barbaritats, antinaturals… i, ja ho he dit, la tendència serà, o bé convertir-los en ramat submís i obedient -fan falta treballadors, votants, col·lectius manipulats- o bé aniran per ells amb tot el seu arsenal.
Hi ha identitats trobades que no s’avenen amb allò que ens id-entifica. Això vol dir que no es corresponen amb el que ens fa entitats, éssers. Pel que siga; i la radical importància d’això ha de ser entesa. La identitat, com diu Rubert de Ventós, neix a la polis, a la civilització, amb la convivència amb l’altre que també té la seu identitat identificadora, valga la redundància, també de la moral, de la religió, de la revolució industrial… La identitat d’un (i d’un amb altres fent col·lectius més o menys grans), vol ser reconeguda per l’alteritat, pels altres. Això no passaria si tots fossem iguals, si penséssem el mateix i així ho manifestéssem i defenséssem aquest caràcter identitari enfront aquell que no és com natros. Una defensa basada en la por però també en l’afany de domini. I el relat de l’estat, dels estats, de certs col·lectius dominants, apel·la, quan sent amenaçat aquest caràcter identitari a la seua simbologia, la seua moral, religió… considerant l’altre com l’enemic.
Plató li fa dir a Clínies a les Lleis: “Tots els homes són públicament o privadament enemics de tots els altres, i cadascú és també enemic de si mateix”. Podem estar-ne d’acord i fer anàlisis de tota mena, però el sentit de la polis, més enllà d’aquest preàmbul que anunciarà Hobbes, no és en absolut aquest. Pensar les identitats individuals i col·lectives com un dret fonamental, sempre i quan no s’atempte contra els drets humans, ha de ser un pas indispensable en la construcció del món que des d’aquell interès general a què em referia abans, tothom -com a punt de sortida, Rawls dixit- subscriuria.
