La maternitat, a banda d’idealització, ha estat i és un negoci que envolta grans corporacions mediàtiques i sanitàries que reprodueixen un imaginari edulcorat d’una realitat infinitament complexa. Des de la família, l’escola i la societat, la cultura patriarcal assigna els rols de la criança, l’educació i la cura de tots els familiars a les dones, i considera aquests rols l’àmbit natural i la sagrada missió que les dones han de complir.
Tant és així que una dona amb problemes de fertilitat, no fa gaires anys, podia ser titllada de “matxorra”. Desacreditada com a dona de poca vàlua; dona de nul·la utilitat social i rebutjada, familiarment i socialment. Recordo que quan era menuda, la mare em contava la dissort de Soraya de Pèrsia, destronada a causa de no poder donar hereus al xa de l’Iran, Mohammad Reza Pahlavi. Aquest fet va ser tema de les revistes de l’època i va crear un corrent de solidaritat amb la reina rebutjada, de tal manera que va començar a proliferar el nom de Soraya entre les xiquetes acabades de nàixer.
L’estigmatització que han patit les dones amb problemes de fertilitat ha fet que aquestes tendeixen a culpabilitzar-se pel fet de no poder ser mares. Els estudis científics han demostrat que el problema de fertilitat no és exclusiu de les dones; la infertilitat també té rostre d’home, i cada cop, malauradament, s’observen més alteracions al semen dels homes occidentals.
Però si la infertilitat és un problema atribuït durant molts anys a les dones, la pèrdua gestacional és un altre tabú que s’afegeix al dol amarg que genera la incapacitat de gestar.
Espanya és el país europeu amb més tractaments de reproducció assistida i Catalunya és la capdavantera en aquests tractaments.
El Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’hospital de Tortosa, Verge de la Cinta, té l’acreditació del Departament de Salut per a la pràctica d’inseminacions artificials conjugals, una de les tècniques de reproducció humana assistida.
Les parelles candidates a la inseminació artificial passen per un procés que inclou: estudis serològics per descartar malalties infeccioses transmissibles per fluids, com l’hepatitis, VIH i sífilis; seminograma; estudi de la reserva ovàrica amb analítica i ecografia; cribratge de patologia ginecològica i l’estudi de la permeabilitat tubària.
Els centres sanitaris de reproducció assistida fan una història clínica acurada sobre la salut física i mental de les persones donants. Es duen a terme proves mèdiques per assegurar-se que les persones donants no tinguin malalties infeccioses, genètiques o hereditàries. També fan una avaluació de la salut física: pes, alçada, color dels ulls, dels cabells, grup sanguini. S’estudia la salut mental dels donants per descartar problemes psicològics. Es valora la intel·ligència i el nivell d’estudis, i sobre la base d’aquestes característiques es determinen els donants més adients per als perfils dels receptors.
És clar que els avenços de la ciència han procurat minvar el desassossec que es pot produir en les parelles infèrtils, amb problemes hereditaris, neurovegetatius o d’altra índole i també en aquelles famílies que s’allunyen del concepte tradicional de família format pel papà i la mamà. A través de la donació de semen o d’òvuls, moltes dones poden assolir l’objectiu de ser mares.
La donació de semen o d’òvuls és anònima. Per tant, no tindran els donants cap mena de responsabilitat ni drets sobre els nounats.
Fins aquí tot bé: la ciència posa els mitjans perquè cap dona sigui rebutjada per la seva infertilitat o fins i tot amb les noves tècniques de congelació d’òvuls, combatre la baixa taxa de fertilitat. Però, com moltes coses de la ciència, la tecnologia i el progrés, tot té una cara i una creu. Fins aquí hem vist la cara: la possibilitat que algunes dones i homes segueixen la “sagrada missió” de la maternitat i la paternitat.
Però, alguna vegada s’ha pensat en el dret dels fills i les filles a saber els seus orígens? És ètica la seva ocultació? És moral arrossegar un interrogant de per vida pel desconeixement de la identitat biològica?
A la postguerra, als anys de dictadura, i a la transició amb la prohibició dels anticonceptius, la moral catòlica i el conservadorisme autoritari del franquisme, el nombre d’embarassos no desitjats, el nombre d’avortaments clandestins, que s’emportaven la vida de xiquetes, dones joves i grans, i els infanticidis assolien xifres esgarrifoses, tot i que en aquells temps ni es comptaven ni molt menys s’enregistraven. El producte de la gestació no desitjada es donava en adopció; s’empresonava aquelles dones que, soles o amb ajuda, avortaven o practicaven l’infanticidi. Eren temps que l’honor del pare actuava com a reductor de penes.
Llavors existia la figura legal del part anònim, és a dir: la mare (per voluntat pròpia, del seu pare, el seu marit…) optava, per amagar la seva deshonra, a acollir-se al dret del secret. Per tant, la negació de la identitat biològica, del fill o filla d’ella nascuda, era d’un 100 %.
Tot i que posteriorment la llei del part anònim es va abolir (i ara tot fill o filla adoptat té dret a conèixer la seva identitat biològica), les dades identitàries de les persones adoptades durant el franquisme tenen greus sospites de formar part del pla sistemàtic de “neteja” del psiquiatre Vallejo-Nájera i del ginecòleg Eduardo Vela, tots dos considerats els Mengele espanyols.
Aquest pla va generar un dels escàndols més vergonyosos de la nostra història: la violació de les preses republicanes com a càstig i els robatoris de nadons durant la dictadura franquista i els primers anys de la democràcia continuen sent negats a les persones interessades pel zel, més propi de carcellers que d’arxivers d’entitats públiques.
La legislació internacional, exceptuant Grècia, Itàlia i Espanya, ha actuat a favor del reconeixement de la identitat biològica d’aquelles i aquells nascuts amb les noves tecnologies reproductives. A Espanya i als països citats es nega la identitat biològica en un 50 % o 100 %. Dret que sí que concedeixen als hospitals i clíniques privades dedicats a la reproducció humana amb caràcter públic o lucratiu, que tenen les històries clíniques dels donants i, passats els anys, poden, fins i tot, destruir-les.
La identitat biològica és la connexió genètica i fisiològica d’una persona amb els seus progenitors biològics i les característiques físiques que en resulten. Saber sobre la identitat biològica és una necessitat ontològica de l’ésser humà. Segons Núria Terribas, especialista en biodret, “no hi ha cap mena d’argument bioètic per negar aquesta necessitat”.
La prohibició de saber genera sens dubte un conflicte d’interès entre: a) els centres sanitaris, sobretot si són lucratius i fomenten el turisme reproductiu; b) els donants, que per regla general no són altruistes (cobren 50 euros els donadors de semen i 1.000 euros les donadores d’òvuls); c) alguns receptors, sobretot, si es tracta de parelles heterosexuals.
Però, qui pensa en els xiquets i les xiquetes?
El reconeixement de la identitat biològica no és anar en contra del pare, la mare, la família… per trencar la convivència o per provocar crisis de lleialtats. Ser pare i ser mare és una altra cosa molt diferent de ser un progenitor o una progenitora, que no cal que per ells se’n deriven responsabilitats. Saber qui és un o una, biològicament parlant, és senzillament una necessitat ontològica universal, que permet, si la persona ho vol, trobar uns trets físics, psicològics i fins i tot històrics reconeguts i emmirallar-s’hi.
Esperem que els nombrosos fills i filles de la reproducció humana assistida que avui van en augment, assoleixen en un temps no gaire llunyà el dret que tota persona humana ha de tenir: saber qui és, biològicament parlant, i reconèixer altres possibles germans i germanes per, si ho vol, evitar consanguinitats.
