Els nascuts a la postguerra vam estar marcats per l’adoctrinament, el totalitarisme, les dictadures i, en el cas dels catalans i catalanes, per la repressió en tots els àmbits.
Tanmateix, anàvem descobrint que qui es va rebel·lar contra la República, legalment establerta, eren els veritables rebels i que el Dictador es va establir com a “Jefe de Estado” fins a la seva desaparició.
No hi va haver cap possibilitat d’escurçar aquells quaranta anys de dictadura, per la gran repressió, pels nombrosos detinguts i ajusticiats i molt menys poder decidir pel futur del país, amb una monarquia imposada i que probablement no ho hagués estat en el cas d’haver estat sotmesa a un plebiscit.
En aquest marc incomparable, al final dels anys 60, jo estudiava i després feia la mili a la capital del reino. Els greuges que vaig sofrir pel sol fet de ser català són irreproduïbles, però, lluny d’acovardir-me, em va enfortir.
Amb la il·lusió i la força de la raó pensava que amb el pas dels anys i la major interconnexió entre els pobles faria que la resta de l’estat comprengués i abracés la identitat catalana i la
faria seva, com una riquesa intercultural. Il·lusió banal perquè després de 50 anys, i en part gràcies a alguns mitjans de comunicació i a gairebé tots els partits polítics espanyols, la situació no ha millorat, sinó que s’ha agreujat.
És tal el clímax anticatalà que han creat que inclús una part dels migrants que resideixen a Espanya no comprenen ni la identitat catalana ni la nostra llengua, reprimida igual que la seva – s’anomeni Quítxua, Guaraní, N’ahuati, Aymara, Mapudungun o Tupi – per uns conqueridors amb estàndards de la España Profunda.
El 18 de juny del 2006, el poble català va votar i aprovar en Referèndum el Nou Estatut de Catalunya. Quatre anys després, el 28 de juny del 2010, el Tribunal Constitucional dona resposta al recurs interposat pel Partit Popular i anul·la 41 articles de l’autogovern i estima que “carecen de eficacia jurídica conceptos como Nación y Realidad Nacional de Catalunya” que constaven a l’Estatut.
El 30 de juliol del 2014, Artur Mas es reuneix a Madrid amb Mariano Rajoy amb un desesperat intent de mitigar els reversos del Constitucional i aconseguir més recursos i autonomia. Va presentar 23 propostes socials i econòmiques i va obrir la possibilitat d’una consulta pactable amb l’Estat. Ni una proposta va ser acceptada i, sense dubte, la porta es va tancar a qualsevol consulta. En la roda de premsa posterior, Artur Mas va ser “aclamat” amb crits de “Mas traïdor” i “Viva España”.
Aquest seguit de fets va provocar la gran manifestació al cor de Catalunya, al crit de “SOM UNA NACIÓ”.
Jo, ja renuncio a fer més esforços per tal de fer comprendre a gran part dels espanyols -intransigents, patriotes i unionistes – la identitat pròpia catalana, una identitat que la volem sentir i viure amb tota la legalitat i l’orgull que ens dona el ser un poble amb història, cultura, costums i llengua pròpia. Som ja molts que no permetrem més ingerències, desprecis i insults, perquè, per sobre de tot, som un poble amb dret a decidir i a ser respectats com a Nació.
Hem d’aconseguir la independència per preservar la nostra identitat i que sigui reconeguda i respectada.
Que ningú es preocupi pel futur, perquè el poble català, la Nació Catalana, serà solidària on i quan ho hagi de ser i conviurà en pau amb la resta de Nacions.
