Tolerar, segons el diccionari, és suportar en els altres alguna cosa que desaprovem, deixar-ho passar sense consentir-ho expressament. Una cosa intolerable és aquella «que no es pot admetre ni permetre». Així es defineix, ras i curt. Hi ha un munt de coses que, avui en dia, crec que són intolerables i per tant cal emprendre accions. Com que la majoria tenen a veure en les decisions polítiques dels qui ens haurien de representar, hem d’exigir les rectificacions. La llista no hi cabrà aquí, per tant cadascú pot afegir al seu compte particular de coses intolerables allò que passa de «castaño oscuro», en català «que passa de taca d’oli o de mida»; o sigui «que tot és massa indignant o greu».
Resulta intolerable que, amb la pandèmia encara cavalcant i la crisi energètica, la Llei dels pressupostos generals de l’estat prevegin un 25% d’increment en Defensa mentre que el de sanitat es retalla en un 17,3, i el de transició energètica en un 24,8.
Que la Casa del rei manté els 8,3 milions, però no s’expliquen les partides de despeses que es paguen des d’altres ministeris (d’Hisenda, Presidència, Defensa i Interior), uns 14 milions més que s’acaben destinant a les activitats dels monarques i tota la seva cort, inclosos els 30.000 euros mensuals (mil euros diaris) que es donen dels fons reservats. També caldria calcular tot el que deixa d’ingressar l’Estat per comptes a l’estranger.
Que s’incompleixi sistemàticament l’execució dels pressupostos a Catalunya que, per llei (disposició tercera de l’Estatut ribotat), toquen inversions anuals per valor del 19% del PIB. A més, l’execució pressupostària mitjana a Catalunya dels darrers cinc anys no és del 113% com a Madrid, sinó del 65%. Per a enguany tan sols s’esperen d’executar 94 milions, un 19% dels prevists al pressupost espanyol del 2021.
Que Espanya sigui el tercer país de la Unió Europea en pobresa infantil, que a Catalunya 3 de cada 10 nens passen gana, perquè les famílies no tenen cap ingrés per aguantar, a més 270.000 catalans tenen problemes per comprar la medicació prescrita; la pandèmia fa créixer un 30% la població que pateix pobresa farmacèutica. I mentre, el protocol de desnonaments segueix bloquejat perquè el TSJC no vol actualitzar el del 2013, que està obsolet.
Que es prolongui la vida de les nuclears fins a 2030 sense fer exercicis d’emergència involucrant a la població, i amb l’opacitat de les coses que no surten bé.
Que ningú pagui pel cas Castor. Vull dir per les responsabilitats de la decisió i la fallida «un dels escàndols econòmics, polítics, tècnics i financers més grans» com diu Jordi Marsal, el periodista que ho ha investigat i recollit en un llibre. Els únics que paguem som nosaltres, i «el govern espanyol, l’administració estatal, tenen tota la informació i no la volen revelar».
Que Xarxa Elèctrica hagi tingut un benefici de 550 milions (un 8,6% més), i Iberdrola guanya 2.408 M€ fins al setembre, i això que és un 10% menys.
Que la Constitució digui al seu article 3.3: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni que serà objecte d’especial interès i protecció” i la Llei Audiovisual no contempli el doblatge en català i les altres llengües oficials (no cooficials, com diuen i volen).
Que el magistrat Lesmes, president del Consell General del Poder Judicial, un òrgan que està caducat des de fa més dos anys, tingui la barra de negar el segon magistrat del Parlament, que n’havia designat dos al TSJC, amb l’excusa que estan en funcions i no hi ha vacants.
Que cap magistrat, de tribunals o fiscalia, hagi processat polítics i policies que han mentit en el seu judicial causant perjuri, sigui en el procés o en casos de corrupció. Rajoy, Aznar són noms prou rellevants per a escandalitzar-se pel fet que «aquí no passa res». Ah si, alguns, els catalans, paguem tots els plats trencats, especialment pel Tribunal de Comptes.
Intolerable la vulneració de drets del Tribunal de Comptes, un òrgan administratiu que no ha jutjat i porta anys caducat, no respecti una norma amb rang de llei plenament vigent com és un decret llei ja convalidat pel Parlament de Catalunya i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries en favor de la constitucionalitat de l’aval de l’Institut Català de Finances.
Tenim dret a emprenyar-nos, i molt. I potser començar a plantejar la desobediència, l’objecció de consciència a segons quins impostos…
