Tot i el subtítol d’aquest article, Joan Maragall i Miguel de Unamuno van mantenir una ferma amistat i comprensió en tot el referent al diàleg entre Catalunya i Espanya, tal com es pot comprovar en la nombrosa correspondència que van mantenir al llarg de molts anys, al començament del segle XX, i que el rector de la Universidad de Salamanca va complementar el seu interès per la cultura catalana a través d’altres intel·lectuals catalans, tots ells, desitjosos de fer una aportació sincera i comprensiva d’un Estat plurinacional, en què l’encaix de les diverses terres de la pell de brau havien de mantenir un paper en pla d’igualtat i respecte. Això ho dic, perquè després d’haver sentit el que va passar al Congrés durant la investidura de Pedro Sánchez, afegit al comportament dels jutges Carlos Lesmes, Pablo Llarena i Rafael Marchena en els seus desgraciats papers durant el procés i l’empresonament dels polítics catalans, posa en evidència, una vegada més el colonialisme mental de Castella respecte a la resta de l’Estat.
Durant anys han estat molts els intel·lectuals catalans que s’han reunit amb els homòlegs castellans per dialogar i discutir la forma en què havia d’acabar l’odi i la incomprensió a la perifèria peninsular. També Baltasar Porcel ho va intentar amb la intel·lectualitat castellana amb gent com José Luís Aranguren, Laín Entralgo i Joaquín Ruiz Giménez, i també el 1967 es van reunir cinc escriptors per a discutir sobre la nostra cultura en un moment que, preveient en pocs anys la fi del franquisme, la cultura catalana, tot i les interferències de Madrid, es volia obrir a Europa. Aquests intel·lectuals eren Josep Maria Castellet, Josep Ferrater, Joan Fuster, Joaquim Molas i el mateix Porcel.
La conclusió que es pot treure d’aquests diàlegs entre Castella i Catalunya pareixen irresolubles per la manca de comprensió i també de respecte envers Catalunya des de la Meseta, des de l’interior peninsular. Fa quinze anys vaig tenir una discussió a l’Ateneu Barcelonès amb un periodista madrileny; una discussió que va acabar una mica malament entre tots dos. El problema va sorgir quan em va dir que la cultura castellana era superior a la catalana i que el català, amb el temps, seria engolit pel castellà, degut entre altres qüestions per la nombrosa emigració d’arrel castellana a Catalunya, i que molts emigrants i els seus fills mai abandonarien el castellà, la seva llengua; és a dir, Catalunya ha tingut la generositat i la infinita comprensió en acabar la Guerra Civil de rebre altra gent de l’Estat per a refer una millor vida entre nosaltres i aquest senyor em contesta que si Catalunya és el que és, ho és, en part, gràcies a la immigració castellana, andalusa i murciana, sobretot, quan és de sobres conegut que a la postguerra en molts llocs d’Andalusia es patia molta gana. També li vaig replicar que, des de Mèxic fins a la Tierra del Fuego argentina, al llarg del segle XX les dictadures van ser una constant en tot aquest segle, i això també formava part de la cultura castellana i que semblava que Castella s’havia empobrit amb el descobriment d’Amèrica, i que la tristament famosa Generació del 98, tot i la seva gran categoria literària, era la patètica expressió d’una aventura mal gestionada, en comparació amb els Estats Units i Canadà. Jo sempre he cregut que la cultura catalana és superior a la castellana i que quatre incultes es tanquen en un despatx de qualsevol ministeri per menysprear el català i dificultar la seva normalització també forma part de la cultura castellana.
Quina sort Gibraltar, que tot i ser una colònia gaudeix d’una democràcia superior en qualitat a l’espanyola! En fi, tal com hem vist i sentit aquets dies -mentre escric aquest article- el PP vol dinamitar, una vegada més, un diàleg entre Espanya i Catalunya, entre Pedro Sánchez i el president Torra, amb l’anterior incomprensió del jutge Pablo Llarena que, com la rebel·lió i la lluita armada no van existir va recórrer a inventar-se una violència que ha portat a la presó polítics catalans.
En definitiva, que tot i les bones intencions de Miguel de Unamuno i Joan Maragall per a refer una Espanya en decadència , no van servir per a res, i el “Viva la muerte” de Millan Astray al rector de Salamanca, és un llunyà antecedent de l’actual “A por ellos”. Visca els intel·lectuals! Visca la intel·ligència!
