HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catJoan Maragall i Miguel de Unamuno: el diàleg impossible

Joan Maragall i Miguel de Unamuno: el diàleg impossible

Tot i el subtítol d’aquest article, Joan Maragall i Miguel de Unamuno van mantenir una ferma amistat i comprensió en tot el referent al diàleg entre Catalunya i Espanya, tal com es pot comprovar en la nombrosa correspondència que van mantenir al llarg de molts anys, al començament del segle XX, i que el rector de la Universidad de Salamanca va complementar el seu interès per la cultura catalana a través d’altres intel·lectuals catalans, tots ells, desitjosos de fer una aportació sincera i comprensiva d’un Estat plurinacional, en què l’encaix de les diverses terres de la pell de brau havien de mantenir un paper en pla d’igualtat i respecte. Això ho dic, perquè després d’haver sentit el que va passar al Congrés durant la investidura de Pedro Sánchez, afegit al comportament dels jutges Carlos Lesmes, Pablo Llarena i Rafael Marchena en els seus desgraciats papers durant el procés i l’empresonament dels polítics catalans, posa en evidència, una vegada més el colonialisme mental de Castella respecte a la resta de l’Estat.

Durant anys han estat molts els intel·lectuals catalans que s’han reunit amb els homòlegs castellans per dialogar i discutir la forma en què havia d’acabar l’odi i la incomprensió a la perifèria peninsular. També Baltasar Porcel ho va intentar amb la intel·lectualitat castellana amb gent com José Luís Aranguren, Laín Entralgo i Joaquín Ruiz Giménez, i també el 1967 es van reunir cinc escriptors per a discutir sobre la nostra cultura en un moment que, preveient en pocs anys la fi del franquisme, la cultura catalana, tot i les interferències de Madrid, es volia obrir a Europa. Aquests intel·lectuals eren Josep Maria Castellet, Josep Ferrater, Joan Fuster, Joaquim Molas i el mateix Porcel.

La conclusió que es pot treure d’aquests diàlegs entre Castella i Catalunya pareixen irresolubles per la manca de comprensió i també de respecte envers Catalunya des de la Meseta, des de l’interior peninsular. Fa quinze anys vaig tenir una discussió a l’Ateneu Barcelonès amb un periodista madrileny; una discussió que va acabar una mica malament entre tots dos. El problema va sorgir quan em va dir que la cultura castellana era superior a la catalana i que el català, amb el temps, seria engolit pel castellà, degut entre altres qüestions per la nombrosa emigració d’arrel castellana a Catalunya, i que molts emigrants i els seus fills mai abandonarien el castellà, la seva llengua; és a dir, Catalunya ha tingut la generositat i la infinita comprensió en acabar la Guerra Civil de rebre altra gent de l’Estat per a refer una millor vida entre nosaltres i aquest senyor em contesta que si Catalunya és el que és, ho és, en part, gràcies a la immigració castellana, andalusa i murciana, sobretot, quan és de sobres conegut que a la postguerra en molts llocs d’Andalusia es patia molta gana. També li vaig replicar que, des de Mèxic fins a la Tierra del Fuego argentina, al llarg del segle XX les dictadures van ser una constant en tot aquest segle, i això també formava part de la cultura castellana i que semblava que Castella s’havia empobrit amb el descobriment d’Amèrica, i que la tristament famosa Generació del 98, tot i la seva gran categoria literària, era la patètica expressió d’una aventura mal gestionada, en comparació amb els Estats Units i Canadà. Jo sempre he cregut que la cultura catalana és superior a la castellana i que quatre incultes es tanquen en un despatx de qualsevol ministeri per menysprear el català i dificultar la seva normalització també forma part de la cultura castellana.

Quina sort Gibraltar, que tot i ser una colònia gaudeix d’una democràcia superior en qualitat a l’espanyola! En fi, tal com hem vist i sentit aquets dies -mentre escric aquest article- el PP vol dinamitar, una vegada més, un diàleg entre Espanya i Catalunya, entre Pedro Sánchez i el president Torra, amb l’anterior incomprensió del jutge Pablo Llarena que, com la rebel·lió i la lluita armada no van existir va recórrer a inventar-se una violència que ha portat a la presó polítics catalans.
En definitiva, que tot i les bones intencions de Miguel de Unamuno i Joan Maragall per a refer una Espanya en decadència , no van servir per a res, i el “Viva la muerte” de Millan Astray al rector de Salamanca, és un llunyà  antecedent de l’actual “A por ellos”. Visca els intel·lectuals! Visca la intel·ligència!

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

13 + = 15

Últimes notícies

-->