Joan Múria nascut Amposta l’any 1956. És bomber jubilat.
La seua vida ha girat al voltant de l’emergència.
Curiosament, abans que entrés al cos de Bombers, jo treballava a Iraq.
Iraq?
Feia de mecànic, arreglant-hi vehicles per a una companyia espanyola que construïa una línia d’alta tensió des de Bagdad fins al Golf Pèrsic. I vam haver de marxar-ne ràpidament en esclatar la guerra amb l’Iran.
Un cop bomber, mai va voler canviar de faena.
És un ofici que t’entra molt endins i, si t’hi enganxes, ja no pots dixar-lo. Hi he estat 34 anys, passant per diferents posicions, fins a ser cap del parc d’Amposta.
En minuts, passen del repòs a situacions d’estrès elevat.
I això passa factura. A mi m’ha quedat, per a sempre, el mal dormir. Són molts anys pendent d’un telèfon que sonava quan volia. Molts acaben amb problemes musculars, altres, de psicològics. S’ha de dir que ens preparen molt per a treballar en entorns d’estrès. I que l’experiència també ajuda.
Preparats per a tot, però sense saber què trobaran.
En les sortides d’abans, hi havia moltes sorpreses. Amb les noves tecnologies tot està més acotat. De camí cap al sinistre t’entra informació a temps real i ja saps si et calen més o menys reforços.
Fins a quin punt crea dependència la necessitat d’intervenir.
Este és el problema, gestionar el bomber quan no fa res. Perquè el seu estat natural és l’acció. Els grans inconvenients als parcs de bombers són els períodes sense sortides. Un parc sense faena és una bomba de rellotgeria.
Què és el més complicat que li ha tocat viure?
L’incendi d’Horta, per descomptat. El vaig viure a primera línia. Hi vam perdre companys. També vaig patir les inundacions de l’any 2000. Una parella de companys van estar a punt de ser arrossegats per l’aigua. També he tingut tres atrapaments en focs que van quedar en res.
Toca gestionar bé les emocions per a tirar avant.
Sovint has de demanar ajuda.
El seu és un treball d’equip. Han d’anar ben avinguts a la força.
Si ho fem a la força, malament. Mengem, dormim i fem vida 24 hores junts. Això crea vincles molt forts. Però, quan hi ha desavinences, compte.
I tot hòmens.
Per sort, això està canviant. El de bomber és un ofici exageradament masculinitzat. Les dones han d’entrar als parcs i enriquir el cos.
Què s’ha de tenir per a posar-se en esta faena?
Treball en equip, polivalència i voluntat de servei. Se n’ha mitificat la força física. Ara estem tornant al perfil de bombers amb oficis previs.
És una de les professions que més simpaties desperta.
Normal. Natros no posem multes. Només anem a resoldre problemes. Això és molt bonic, però té una cara menys amable: la falta d’autocrítica. No tenim una competència que ens motive. Repercutix fins i tot en els polítics, que es tornen menys exigents. I sense pressió ni autocrítica, no avances.
Les noves condicions climàtiques en un país com el nostre fan preveure escenaris complicats.
El perill es desplaça cada vegada més cap al nord, al Pirineu, un espai tradicionalment de baix risc. I, aquí, els Ports ens poden donar un dia algun disgust.
S’ha acabat l’estacionalitat dels incendis?
El calendari del 15 de juny al 15 de setembre ja no val. La campanya és tot l’any. El repte és com afrontar-ho amb els recursos humans actuals.
El combaten sovint, però el foc sempre amaga sorpreses.
Per això tenim un grup especialitzat a combatre’l, els GRAF. Diria que són del millor que hi ha a Europa.
L’experiència de visitar un lloc arrasat pel foc és difícil d’explicar.
Queda un silenci estrany en l’aire. Sense rastre de vida, tot mort i desolació.
Que dos de cada deu focs siguen provocats fa pensar molt.
Hi ha gent malalta. En vam enxampar un que cremava pel plaer de veure moviment d’emergències i sirenes, i saber que era ell qui havia creat tot l’enrenou.
El bomber voluntari demostra la vocació que hi ha en este ofici.
Sobretot, al nostre país, malgrat que en altres llocs, com França, les empreses estan més sensibilitzades. Aquí és més complicat deixar la feina per anar a apagar un foc. Però tenim un sistema mixt, professional i voluntari, que funciona bé. El voluntariat està molt qualificat.
Més enllà del foc, actuen en molts fronts.
I ens obliga a especialitzar-nos, cada vegada més. En incendis, en rescats de muntanya, en accidents químics i nuclears, subaquàtics… A Trànsit ja demanen especialistes perquè els sistemes de protecció dels vehicles afegixen complexitat a la nostra feina.
Què és el millor d’esta faena?
Salvar vides, sens dubte.
Les Terres de l’Ebre són un lloc agraït per a fer-hi de bomber?
El millor. Tenim un capital humà molt divers, xarxes de comunicació i grans masses forestals. Fa de mal dir, però aquí sempre hi ha moviment.
A banda de dormir malament, jubilar-se de bomber li ha estat fàcil?
Més del que em pensava. Jo creia que ho passaria malament, acostumat a l’activitat. Dixar l’estrès ha estat gratificant. Però quan sento una sirena, l’inconscient s’activa igualment. Això serà sempre així.
