HomeSocietatJosep Borrell fa un pregó de la Setmana Santa de Tortosa carregat de referències...

Josep Borrell fa un pregó de la Setmana Santa de Tortosa carregat de referències històriques i de vivències personals

Josep Borrell, expresident de l’Agrupació de Confraries de Setmana Santa de Tortosa, fou l’encarregat dissabte de fer el tradicional pregó d’una Setmana Santa que com ell mateix va dir era “diferent i atípica“. A partir d’un primer record personal que Borrell situava al començament de la Quaresma, “quan, de petit, acompanyava a la meva iaia a comprar la bula, a mossèn Ramon Cabús”, va endinsar a tots els presents al Centre d’Interpretació i els que van poder-lo seguir en directe per Canal Terres de l’Ebre i les xarxes socials de l’Agrupació, per una Setmana Santa vista en primera persona, carregada de vivències i anècdotes personals, fins a arribar al moment de tenir una implicació absoluta en qüestions organitzatives i de gestió. Borrell va recordar moments de dificultats, però també moments de gran joia perquè en definitiva es tracta de “velles tradicions amb saba nova, que converteixen cada any la nostra ciutat en un escenari idoni per tornar a explicar i viure el drama sacre. Una història que ens parla d’amor i de dolor. Una història,  és cert, de mort i de patiment, però plena d’esperança, i al final, de triomf de la vida representada en la resurrecció de Jesús. Tal com estan els temps, ni més ni menys que la representació de la nostra vida mateixa”.

Reproduïm íntegrament el contingut del PREGÓ DE LA SETMANA SANTA DE TORTOSA 2020:

Estem aquí per fer l’acte del pregó d’una Setmana Santa diferent i atípica. Les normatives de l’administració i la pandemia són les que manen. Voldria tenir un emocionat record per les víctimes del Coronavirus i pels seus familiars i desitjar una ràpida recuperació als malalts que en este moment estàn lluitant per vèncer aquesta maleïda malaltia, així com un reconeixement i agraïment especial als professionals de la salut i dels serveis públics i essencials que tant han fet per tots natros en aquesta crisi.

I ja per començar amb el pregó de la nostra Setmana Santa, voldria manifestar a l’Agrupació de Confraries; a la presidenta, la Sra. Cinta Fontanet, a la seua junta directiva i també als presidents i confrares majors de les diferents confraries, la meva gratitut, de tot cor, pel regal inmens i eslpèndid que m’haveu concedit a l’haver-me encarregat l’altíssim honor de pregonar als quatre vents la Setmana Santa tortosina. Confesso honestament que mai vaig imaginar que poguéssiu pensar en mi per pregonar la nostra benvolguda Setmana Santa. De fet, Cinta, quan fa poc més d’un any m’ho vas oferir, vaig tardar un parell de dies en confirmar-t’ho, perquè no parava de pensar en la enorme responsabilitat que adquiria i com me’n sortiria d’un acte tan important, tot just en l’any que es conmemorava el quarantè aniversari de l’Agrupació, però a la vegada em vaig sentir molt honorat per l’inmens privilegi que tal encàrrec suposava i és per això que he intentat posar-hi tot el carinyo que l’acte es mereix. Molt agraït.

Per a mi, la Setmana Santa començava a la Quaresma, quan, de petit, acompanyava a la meva iaia a comprar la bula, a Mossèn Ramon Cabús. Era el tret de sortida, però mai vaig entendre per què pagant la bula es podía menjar carn i si no es pagava no. ¿Per què calia menjar bacallà, i de vegades sopes escaldades? Què poc m’agradaven! Fins que em vaig fer més gran no em va agradar el bacallà. El compràvem al Sr. Sorolla del mercat, com és natural. Però la Setmana Santa de veritat començava el diumenge de Rams: era el dia de les palmes i palmóns, en adornos de colors i llaços. Palmons i palmes, xiquets i xiquetes, blau i rosa, vestit nou i sabates noves (o les de la comunió si estaven bé i calia aprofitar en anys difícils). La televisió en blanc i negre, i les emisores de ràdio posaven música clàssica i avorrida, no funcionaven els pocs vehicles que hi havia ni es podia fer soroll, i a les esglésies les imatges tapades amb roba de color morat. Oficis, processons i visites als monuments. Així era la Setmana Santa. Però això si, el mateix diumenge a la tarda, la Processó de la Passió.

Una processó que per mi comença a l’edat dels 8 anys quan una colla d’amics del Col·legi de la Mercè vam decidir intentar convèncer els pares per sortir de vesta. Els meus pares van dir que sí. I la meva mare es va posar en contacte amb la Sra. Encarnación Vallés a la seva corsetería del carrer dels Pescadors. Era l’esposa del sr. Josep Anguera Navarro, i la confraria era la dels Antics alumnes de la Salle, més coneguda com la dels Hermanos. I allí que vam anar. Entre sostenidors, faiges, corsés i ballenes em van provar el primer hàbit que recordo. I la meva mare me’l va arreglar. Cada dia, a casa, me l’estava emprovant, tot desitjant poder-lo lluir a la processó. I donar caramels! La mare em va arreglar un davantal d’agulles d’estendre roba per puguer posar els caramels. I va arribar el dia esperat. Quina il·lusió, quins nervis! Hàbit planxat, la golilla amidonada, la bossa plena de caramels i cap a la catedral. I ens vam posar a la fila i vam començar a caminar i a enfilar el carrer de la Rosa. El capità Menaia i els armats al capdavant, i a continuació les confraries, amb els passos i les vestes. Tants caramels vaig donar que a la rampa del pont ja no me’n quedava cap. Recordo la cançoneta dels xiquets de l’hospital de la Santa Creu que demanaven caritat: Tant hi va qui no s’ho pensa! Tant hi va qui no s’ho creu! Una caritat, per amor a Déu, per a l’hospital de la Santa Creu. Ens recordaven les precarietats dels moments que vivíem. En acabar la processó, l’hàbit ben plegat i a tornar-lo, amb el nom posat per l’any següent.

I així va començar la meva afició per la processó de la Passió i pels temes de Setmana Santa. Una Setmana Santa que ha passat per diverses etapes, i sobre tot per diverses problemàtiques. D’aquelles dates dels anys seixanta vàrem pasar als setanta. L’amistat personal i dels meus pares amb la família Anguera va anar creixent. Recordo, ja de més gran, que els dijous abans del diumenge de rams, anàvem amb el Sr. Pepito i el seu Dyane 6, a l’església de Remolins a netejar el pas, la figura, els farols, la cenefa tot net i polit per poder lluir el nostre nazareno amb tot el seu esplendor.

I van anar passant els anys, vaig anar al servei militar, i els puc dir que fins i tot l’any 1975, estant a Madrid, i en un any complicat, em van donar permís per poder desfilar a la processó de la Passió de la meua ciutat. Hi ha que dir que la processó, en aquells anys havia decaigut molt i ja no tenia la brillantor de feia uns anys enrere. Semblava inclús que podía deixar de celebrar-se.

I va arribar l’any 1978. El Sr. Josep Anguera, Pepito, era president de la Confraria dels Hermanos, i em va comentar si el podia acompanyar a una reunió que havia convocat el Sr. Bisbe, Dn. Ricardo. Era el dia 28 de juliol de 1978. Aquí podem dir que s’acaba una etapa i en comença una altra. El Sr. Bisbe pren part al problema i convoca a totes les confraries i germandats en reunió urgent al Palau Episcopal, ens comunica la situació i ens diu que la Setmana Santa de Tortosa no podia acabar i que la processó havia de continuar i millorar. Hi ha que dir que la junta de la confraria dels Dolors, que venia organitzant la processó desde feia més de cent cinquanta anys, va presentar la dimissió, i amb això comença l’altra fase que comentava, nombrant una Agrupació d’Associacions Pro Setmana Santa aquell mateix dia. La primera junta que surt de l’esmentada reunió queda de la següent manera:

Coordinador o Director Espiritual: Mossén Enrique Curto Benaiges

President: Josep Anguera Navarro; Vicepresident: Armando Fernandez Diaz; Tresorer: Juan Grau Ribas; Secretari: Alberto Castell Borràs; Sots Secretari: Mariano Navarro Grau, i vocals: Angel Solà, José Manuel Buj, Federico Sabaté, Juan Gas, Rosell i jo mateix.

A partir d’aquell moment comença el treball d’aquesta nova Junta i la primera cosa que es proposa és complimentar la seva situació formal i jurídica, i el dia 25 de gener de 1980 s’aconsegueixen els estatuts signats per Dn. Ricardo, pels quals es regirà aquesta Agrupació, i dels que ara s’acaben de cumplir els 41 anys.

El segon tema que es proposa és buscar un lloc per guardar els passos. I si em permeten, faré una mica d’història. En aquell moment es trobaven aquí mateix a aquesta Església de St. Antoni, edifici que estaba en un estat deplorable, atès que en qualsevol moment es podria solsir la bòveda. Pensen vostés que el Sr. Artimaña els començava a montar en dijous i fins el diumenge es quedaven al carrer i al ras. Teniem el coret en un puny per si podia passar alguna cosa, que de fet va pasar. Un bon dia abandonen la ciutat les monjes de St. Joan i l’ajuntament ens deixa posar els passos a l’església del mateix convent, fet que s’aprova per l’agrupació en reunió del dia 9 de febrer del 1984. Ens pensàvem que el problema estava resolt, però quina va ser la nostra sorpresa què, en ploure, ens adonem que també hi havia goteres i amenaçava perill. També al mateix temps, fent obres al Casal, una pala toca la paret de l’església i en cau una part al damunt del pas de l’Oració de l’Hort. Com no podia ser d’altra manera, en reunió del dia 8 de febrer del 87 s’aprova arreglar els passos. El Sr. Acosta de manera desinteressada ens va reconstruir l’obra i va poder continuar processionant. Posteriorment es converteix l’Església de St. Joan en Taller Escola Sant Joan. El dia 21 de febrer del 1989 es rep la notificació de retirar els pasos i els passem als passadissos de la Casa d’Exercicis. Ens prometen que seria provisional i que es miraria de fer alguna cosa al solar de l’Església dels Dolors, enfront de la Puríssima, i ens faciliten de l’Obispat un ofici per poder fer les obres. Es fan uns estudis amb l’arquitecte municipal i ens passen uns pressupostos, però aquesta posibilitat tampoc no va ser viable. Alguna cosa va pasar amb el solar i ens tornem a quedar al carrer. I ens van tornar a prometre l’Església on som ara. Després d’uns quants anys, a l’any 95, d’acord amb l’Ajuntament i el seu alcalde Marià Curto, els posem a l’edifici de l’antic Institut Joaquim Bau, aquí davant, als locals del gimnàs. Un gran avenç i tranquil·litat. No els calia desmontar, i era un local on les confraries podiem treballar tot l’any, atès que era exclusiu pels passos. Però com tots sabem, un bon dia del mes d’agost de l’any 2002 aquest edifici es va enderrocar, i l’Ajuntament, amb l’alcalde Joan Sabaté, d’acord amb l’Agrupació, ens van proposar buscar un local que pogués reunir les característiques adients per poder-los guardar. El vam trovar a uns magatzems de Remolins, fent-se càrrec del lloguer l’ajuntament. El sostre era d’uralita, amb el que suposa per la seua conservació i el que això representa pel deteriorament dels materials. I per unes diferències en el lloguer de l’esmentat magatzem, l’abandonem i passem els pasos a un altre magatzem que tenia llogat l’ajuntament al raval de St. Llàtzer, on es guardaven altres materials del mateix ajuntament. El Cardenal Carles, a l’opuscle que l’Agrupació va editar en motiu de l’apadrinament i benedicció de la nostra bandera, escribía: “Cal dir que aquests passos, i ho saben ben bé els qui els coneixen, són, a més a més del que suposen per a mantenir les vivències cristianes de la Setmana Santa, autèntiques obres d’art. Obres d’art que honoren als seus autors i a tots aquells que, durant tants anys, les han mantingudes en bon estat malgrat les moltes i repetides circumstàncies negatives que fins i tot posaven en perill la conservació de les mateixes”.

I així hem anat vencent totes aquestes dificultats, fins que l’any 2009, després de diverses converses, el Bisbat signa un conveni amb l’ajuntament per aquest indret amb la finalitat de fer-hi un centre d’interpretació de la Semana Santa, cofinançat pel mateix ajuntament i per la Generalitat. Al març del 2010 la Comissió de Patrimoni dòna el vist i plau al projecte i al maig comencen les obres, acabant-se a l’abril del 2011, per tant enguany es conmemora el desè aniversari, fent-se la inauguració i benedicció pel Sr. Bisbe Dn. Javier Salinas amb la presència de l’alcalde Sr. Ferran Bel el dia 13 d’abril, del que avui és, sens dubte, no tant sols un lloc adient per guardar els passos, sinó el que m’atreveixo a dir que és el millor centre d’Interpretació de la Setmana Santa del nostre país.

Els primers actes que es van celebrar en aquest local foren el mateix dia 13 d’abril, la conferència dels Hermanos que aquell any va pronunciar el Dr. Gerard Vergés i el 19 d’abril la presentació del llibre “La Confraria de Sant Antoni dels Pagesos de Tortosa” pel seu autor Joan Hilari Muñoz.

A tot això, a l’any 1993 es produeix el canvi de president de l’Agrupació, per la defunció del Sr. Josep Anguera Navarro, sent substituit pel seu fill Sr. Josep Anguera Vallés, que fou president fins al 2001, data en que jo mateix vaig ser nomenat president fins a mitans de l’any 2012.

I així ha anat transcorrent la vida de l’Agrupació. Diferents equips de persones en representació de les diverses confraries, han estat treballant i gràcies a aquesta implicació s’han pogut anar incorporant aquelles activitats que han de servir per convertir la nostra Semana Santa en un referent a les Terres de l’Ebre i també, sens dubte, al nostre país.

Ara els hi faré una mica de resum de les activitats més importants. L’any 1995 es produeix una circumstància que ens donarà més visibilitat: per primera vegada, el cartell i els programes de la nostra Setmana Santa s’editen en colors, a partir de la iniciativa del Patronat Municipal de Turisme de la nostra ciutat, i també comença la relació amb la ciutat veïna d’Alcanyís, fet que propicia l’intercanvi de presencia de confrares a les processons santeres d’ambdues ciutats.

El 1996 es recupera la Processó del Silenci, antigament organitzada per la Confraria de la Puríssima Sang, i anomenada la Processó dels disciplinants, i que podem dir que és la única que es feia a la ciutat en dijous sant fins l’any 1806, en què s’uneixen aquesta Processó dels disciplinants i la que avui coneixem com la de la Passió i passa a desfilar en diumenge de Rams a la tarda. Una processó austera, la del silenci, que encara avui, el mateix dijous sant per la nit, recorre principalment els carrers del casc antic. També el mateix any s’incorporen al nostre programa els tambors de la Sang i la Confraria de Santa Clara, amb el pas de l’Ecce Homo i així mateix l’Agrupació estrena l’estandart, obra de Josep Lluis Guinovart a iniciativa del regidor de Turisme i amic Dr. Gaspar Ricart.

L’any 1999, es comença una restauració dels pasos per l’Escola d’Art amb el patrocini de la Diputació de Tarragona, sent el dia 21 de març quan es realitza la benedicció pel Sr. Bisbe del nou pas de la Verge de les Angoixes de l’escultor Sr. Àngel Acosta que desfila amb la confraria de la Puríssima Sang. El mateix any s’incorpora la Confraria del Sagrat Cor de Jesús, encara que ja havia desfilat l’any anterior però com a associació, sent l’any 2001 i concretament l’1 d’abril quan aquesta confraria estrena la primera figura del seu pas del Despullament, també de l’escultor Sr. Àngel Acosta.

El 2002 i el 2003 es van incorporant la resta de figures de l’esmentat pas que és el que desfila en l’actualitat. Aquest mateix any finalitzen les actuacions de restauració dels passos.

També aquest any 2003 s’organitzen per l’Agrupació les Primeres Versions de Setmana Santa que inauguren els Companys de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa de Tarragona, i també té lloc la primera edició del Concurs de Dibuix de Setmana Santa adreçat als escolars del nostre municipi, amb gran èxit de participació.

A la Setmana Santa del 2005 van tenir lloc dos esdeveniments importants per l’Agrupació. Vàrem organitzar el I Festival Internacional de Música Sacra de Tortosa. La presència i la participació musical han estat uns actius culturals fonamentals de l’església durant segles, com es constata en el cas concret de Tortosa.

Aquesta devoció per la música s’havia manifestat notablement en els actes religiosos que envoltaven la Setmana Santa i prova d’això és la considerable quantitat d’obres musicals conservades a l’arxiu de la Catedral, primer anònimes i després composades pels corresponents mestres de capella, per ser interpretades just en aquesta època del calendari litúrgic.

De la mateixa manera, l’interès per la música que ha mostrat sempre l’entorn eclesiàstic de Tortosa s’ha manifestat molt considerablement en el seu Seminari on, des dels seus inicis, la música ha estat una disciplina i una pràctica fonamental per als seminaristes, amb professors de música com Mn. Josep M. Peris, Mn. Vicent Ripollés, Mn. Vicent Garcia Julbe o Mn. Jaume Sirisi, i l’aprenentatge musical es manifestava a la pràctica amb les interpretacions de la Schola Cantorum.

Per tant, el Festival Internacional de Música Sacra de Tortosa es va crear amb els següents objectius:

  1. Recuperar i difondre la tradició de creació i interpretació de música sacra vinculada històricament a la catedral de Tortosa, des del s. XII, i al Seminari Diocesà.
  2. Oferir concerts internacionals i de qualitat al territori, creant una oferta cultural de primer ordre.
  3. Implicar les escoles de música, els intèrprets i els cantaires de les Terres de l’Ebre, per la qual cosa es crea el format del concert participatiu, que alhora permet mostrar-ne al públic la qualitat i diversitat de la nostra música.

L’organització també comptava amb la participació de Joventuts Musicals de Tortosa i es va aconseguir, amb l’ajut inestimable del Sr. Antoni Sabaté, que ara ha fet tres anys que ens va deixar, aleshores Director dels Serveis Territorials de Cultura, així com una forta implicació de les administracions públiques, entitats culturals i persones vinculades a la música del territori, i també, com no, del Bisbat de Tortosa, aconseguint crear un marc estable de col·laboració.

Actuacions com les de l’Orquestra Nacional d’Andorra, Cor Lieder Camera i Orquestra Barroca Catalana, Cor de Cambra i Orquestra Filharmònica de cambra de la ciutat xeca de Pardubice i el Cor Exaudi i l’Orquestra Simfònica de la Habana (Cuba) són algunes de les formacions que vàren passar pel festival, fins que es va aconseguir considerar-lo dels primers festivals de música sacra del nostre país.

A la vegada també, i d’acord amb el Sr. Bisbe Dn. Javier Salinas, aquell any se’ns encomana per primera vegada l’organització de la Processó del Sant Enterrament del divendres sant, fins aleshores organitzada pel Cabildo Catedral, i que, amb la facultat de treure tots els nostres passos així com el pas del Crist Jacent, donarien una visió general i litúrgica de la Setmana Santa, a la vegada que la gent que ens visita per aquestes dates, podrien contemplar la riquesa i bellesa artística dels nostres passos en la desfilada.

I l’any 2008 també tenim un esdeveniment prou important. El dia 16 de febrer i a la Catedral de Santa Maria tenia lloc l’acte de Benedicció i Apadrinament de la nostra Bandera. Els padrins foren l’alcalde de la ciutat Sr. Ferran Bel i el Sr. Bisbe Dn. Javier Salinas. Avui, en aquest moment els padrins són l’alcaldessa Sra. Meritxell Roigé i el Sr. Bisbe Dn. Enrique Benavent. Un treball magnífic de la família Aubeso Gassó, als quals un cop més els agraïm la seva excel·lent col·laboració en la confecció de l’ensenya que ens representa en tots els actes i que és part fonamental de l’entitat. També aquest mateix any tenim una notícia positiva. Una vella i necessària aspiració de la nostra entitat, com era el fet de poder disposar d’un local on poder reunir-nos, entrava en vies de solució. Un conveni amb el Bisbat amb la corresponent cessió d’un espai als baixos del Palau Episcopal, a l’avinguda Felip Pedrell, ens permetia poder utilizar-lo com a local social, i per tant també tancàvem un cicle en què haviem estat en diversos indrets per poder fer les nostres reunions com el Patronat, la seu de l’Ordre de la Cucafera, el local de la UEC, el Centre del Comerç, l’ajuntament i per fi, el local ja nostre que ens acababa de cedir el bisbat.

I l’Agrupació s’anava fent gran, i així el dia 23 de gener del 2010, després de la santa Missa a l’Església de la Puríssima, i en el decurs d’un sopar per conmemorar el 30è aniversari, es fa lliurament del títol de President d’Honor de l’Agrupació al Cardenal Ricard Mª Carles, pel seu impuls i ajut en aquells moments tan delicats i difícils que els he explicat anteriorment.

Aquestes activitats de l’Agrupació no passen desapercebudes a la ciutat, i al setembre de l’any següent, 2011, l’entitat obté el reconeixement de la comissió del Premi Mossèn Ovidio Tobies, amb la concessió del Premi Dona’m la Mà, distinció rebuda amb gran il·lusió per part de totes les confraries.

I així hem arribat al final d’una part de la historia de la nostra Agrupació. El passat ha estat així, però el present continua, i del futur no hi ha res escrit.

Però tot això no s’ha fet sol; i amb l’ocasió d’aquest Pregó, voldria fer alguns agraïments. En primer lloc, a totes aquelles persones que han estat membres de les diferents juntes de l’Agrupació en representació de totes les confraries, així com a tots els confrares que ja no són entre nosaltres però que han estat els qui ens han transmés la flama viva de l’amor a la Setmana Santa i l’orgull i el sentiment de confrares.

No voldria tampoc deixar passar l’ocasió per fer un petit homenatge a les bandes de cornetes i tambors de les diferents confraries, ressaltant allò que representen i que ens ofereixen. Ens hem de remuntar cap als anys 90 quan es va començar a crear aquesta afició. És una manera de desenvolupar la seva creativitat, de fer amics, de fer confraria, i per tant, elogiant aquesta sana competència entre les bandes, no puc deixar d’expressar la meva gratitut als que, durant algunes setmanes o fins i tot mesos, assagen per acompanyar en la seua música a les respectives confraries i als seus passos titulars.

I també un agraïment especial a les confraries. Si la flama de la semana santa continua encesa i ben viva a casa nostra, és gràcies en molta part a la tasca constant i desinteressada de les confraries, dels seus dirigents, dels seus confrares i d’altres associacions vinculades a la nostra celebració.

A hores d’ara, en un any normal, tot hauria d’estar preparat per rememorar la Passió i Mort de Crist amb senzillesa però també amb la bellesa dels nostres passos, de les processons, dels viacreus, i també, molt important, dels actes litúrgics. La setmana santa és, sens dubte, la nostra setmana gran. La que condensa, dóna sentit i resumeix tot el nostre itinerari vital durant la resta de l’any. En contemplar pels nostres carrers el rostre de sofriment de Jesús hem de saber reconèixer també el rostre de sofriment de molts germans nostres que esperen la nostra solidaritat i compassió.

Tot això i molt més és la nostra Setmana Santa. En ella s’han posat i es posen esforços, sacrificis, sentiments, vivències i esperances. No s’ha regatejat ni escatimat res per, any rere any poder-la celebrar novament, mantenint vives les nostres tradicions i costums que ens van deixar les generacions passades i que natros tenim l’obligació de traspassar a les properes, tot oferint-los valors i principis com la solidaritat, la tolerància, la fraternitat, la comprensió, el respecte i l’amor a aquestes tradicions, amb el desig que aprenguen a estimar la nostra Setmana Santa.

Velles tradicions amb saba nova, que converteixen cada any la nostra ciutat en un escenari idoni per tornar a explicar i viure el drama sacre. Una història que ens parla d’amor i de dolor. Una història, és cert, de mort i de patiment, però plena d’esperança, i al final, de triomf de la vida representada en la resurrecció de Jesús. Tal i com estàn els temps, ni més ni menys que la representació de la nostra vida mateixa.

I abans d’acabar només em queda invitar-los, a pesar de tot el que hem passat i passem, a viure la Setmana Santa amb austeritat i passió, però també amb alegria i gaudir-la en tota la seua dimensió, significat i sentiment, procurant al menys per uns dies, que els resentiments, envejes i egoismes queden apartats a l’oblit i donen pas a la tolerància, a la pau i al perdó, per d’aquesta manera apropar-nos en lo possible al que va tenir la inmensa generositat de donar-ho tot per natros, inclús la vida.

I ara, demanant-los disculpes per haber-me extés més de lo raonable, només em queda agrair-los la seua atenció i presencia i invitar-los a participar en els actes que l’Agrupació ha preparat en aquest any tan especial de pandèmia i del 41è aniversari, tot desitjant molts anys més de vida i treball a l’Agrupació pel bé de la manifestació santera i de la nostra ciutat. I com diu Miquel Martí i Pol en el seu poema Ara mateix: “Tot està per fer i tot és posible”.

Els puc assegurar que, en el que a mi respecta, i tornant a agrair el nomenament de pregoner, aquesta Setmana Santa no se m’oblidarà.

Moltes gràcies, i molt bona Semana Santa i Pasqua.

Redaccio
Redaccio
Periodistes
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

9 + 1 =

Últimes notícies