Josep Lluís Villa (Kasr al-Kabir, 1953) fou un dels grans protagonistes durant la gala del 20è aniversari del setmanari L’Ebre i els 40 anys de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal en rebre el premi Valor Ebrenc 2021 en la seua primera edició. Ell és un filòsof de la vida, rapsoda i poeta.
Activista i contestatari de jove, a finals del franquisme, va ser periodista vocacional per a explicar la vida i fer-la millor. És un gran entrevistador, dels que no fan preguntes inútils, un periodista valent que va saber mantenir a distància el poder. Té un llarg currículum en el món de la premsa de proximitat, i com a corresponsal de grans mitjans. Abans de la seua jubilació va exercir com a empresari de la comunicació, i va aconseguir que el seu gran projecte de vida, Imagina Ràdio, estigués molt a prop d’arribar a la majoria d’edat.
És una persona que representa a la perfecció el que vol ser el premi Valor Ebrenc. Villa declarava fa unes setmanes, a la revista Capçalera del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que va aprendre l’ofici de periodista “llegint i treballant”.
Es va jubilar l’any passat, després de més de tres dècades sent, sobretot, un home de ràdio. “Era el meu somni d’adolescent. Quan vaig començar, tenia la sensació que em pagaven per jugar: locutar m’ha seduït sempre”.
Ha estat director de les dues emissores d’Ona Catalana a Tortosa, membre dels serveis informatius de la SER i RNE, corresponsal d’El País i soci fundador del Setmanari L’EBRE. També va fundar Imagina Ràdio: “L’única emissora privada de les Terres de l’Ebre”, puntualitza.
En aquella entrevista, que ara més que mai ens ajuda a entendre la dimensió del personatge, Josep Lluís Villa recomana als jóvens que es preparen per a una professió “dura i mal pagada”, amb “estrès, pressions i alguna mala cara.” “Que dixen l’ego de banda, sobretot si volen ser bons periodistes”, els aconsella. I, alhora, els assegura que hi haurà moments que tindran la sensació d’estar “tocant la història” amb les mans, de ser al lloc “on passen els fets importants”. I tot plegat, conclou, compensarà l’esforç. “Passió en estat pur”, resumix. Defensa el periodisme local (“jo en dic, ‘de la perifèria’”) perquè, tot i els inconvenients, es té més llibertat i sempre hi ha històries per a descobrir. I reivindica el sentiment de la seua generació d’- haver contribuït, quan començaven a treballar, “a un canvi social important, els anys de la Transició democràtica”.
De fet, diu que, en jubilar-se, a banda de poder dedicar més temps a la família i als amics, ara escriu, recita, fa molt d’esport, cuida un hortet, escolta música, està permanentment informat i, de vegades, fins i tot gaudeix del fet d’avorrir-se. i. El que troba a faltar Villa són mitjans que aposten per “un ritme més pausat, una perspectiva més profunda, temps per pair les coses”. Creu “que el periodisme és necessari perquè hi haja democràcia, perquè la gent (tothom, el sufragi universal) estiga ben informada i puga decidir per si mateixa. En paper o en format digital, a cop de piulada o de reportatge de llarg alè, al mòbil o a la televisió, amb podcasts o en directe a través d’un transistor… Com siga, però cal periodisme i cal ètica de treball, cal comprendre i cal ajudar a comprendre”.
