Josep Maria Arasa · Què no seria igual sense el Setmanari L’EBRE?

Este vídeo (https://www.youtube.com/watch?v=M5pRnB4YYGI) que acabem de veure té una justificació: recull el missatge i l’esperit del Setmanari L’EBRE, és el nostre ADN inequívoc: una mirada local i territorial del món sencer. No hem actuat mai d’acord al tòpic que la premsa local explica els problemes domèstics dels veïns de l’escala o barri, sinó que hem actuat sempre pensant que “fent millors les Terres de l’Ebre” fèiem millor el món; actuant responsablement, com els periodistes implicats de la societat en què vivíem, perquè la nostra característica ha estat que hem dedicat la vida sencera a esta professió, tota la vida.

Vam renunciar a marxar, tot i que ho hauríem pogut fer. Però tots ens hem quedat, i crec que esta ha estat, al capdavall, la clau del nostre èxit. Perquè tot i que els tres socis inicials hem estat i som molt diferents, hem tingut una característica en comú: tots hauríem pogut ser uns viatgers més, ara, de moda, en això que es diu la ‘Diàspora ebrenca’); però ens vam quedar aquí.

Avui celebrem la unió de dos empreses i la fusió de dos setmanaris històrics (67 anys acumulats), una decisió presa junt a un company de quinta, Ximo Rambla, amb la certesa que junts podíem fer grans les Terres de l’Ebre. Però no va ser un acord únicament de dos.

Al marge dels equips humans que portava cada mitjà i empresa, en el meu cas jo també representava una altra persona clau, que em va donar llum verda per negociar l’acord, Josep Lluís Villa. I el que és més bonic de l’acte d’avui és que no soc jo qui agraeix, vint anys després, sinó tots els que hem fet el projecte, avui ja, molt transformat.

Sí, el projecte ha canviat molt. Tant, que ara el Villa de referència ja es diu Josep, i que representa millor que ningú les opcions de futur. I a ell, mirant-lo als ulls, li vull dir: “Pensa-t’ho bé, perquè et queden 30 anys per davant. I si continues ‘venent’ el projecte, o els nostres productes, insisteix en el que ja dius que comentes, que si allò que fem ho fessin empreses de BCN, tot seria més fàcil; i afegeixhi una altra cosa. Pregunta’ls, també!, què passaria si no existís el Setmanari l’Ebre?”.

Els diré, des de la meua experiència, ”Què no hauria estat igual sense el Setmanari L’EBRE!” com si giréssim els fulls d’un setmanari. Començant per la secció de ‘Política’, preguntem-nos què ha canviat en vint anys? Què hi ha ara, que no hi havia el 29 de novembre de 2021? Per exemple, un discurs dominant de les comarques, com ho prova el nom de l’IDECE.

No hi havia consciència política de territori, com avui. I quant a la creació de la Delegació del Govern, no es va posar immediatament en valor. I també vull dir que els periodistes d’avui crec que s’equivoquen d’abandonar la reivindicació de la Vegueria. Anem a ‘Economia’.

Fa 20 anys vivíem enmig d’una gran resignació econòmica, veient com desapareixien grans empreses. Ni tant sols s’havien iniciat encara les obres del polígon Catalunya Sud, avui, la nostra gran esperança de futur amb Kronospan. I sempre, el setmanari, quan era hora de reclamar i pressionar i reivindicar, allí estava, quan altres callaven. Passem a ‘Societat’: què ha canviat en 20 anys? En primer lloc, tenim 21.500 habitants més, i és cert que això cal agrair-ho als 21.500 nouvinguts. Tampoc teníem el Campus de la URV a Tortosa, o la marca turística, o la Reserva de la Biosfera. O en ‘Cultura’: no teníem el Museu Terres de l’Ebre, que es deia ‘del Montsià’, ni la llarga llista de Creus de Sant Jordi amb ebrencs ja reconeguts. I tanquem-ho amb ‘Esports’, on no hi havia les desenes d’ebrencs, futbolistes i tècnics arreu del món, o el circuit de Curses de Muntanya Terres de l’Ebre.

I ara voldria parlar de la professió i del que és i ha significat per a mi el periodisme. Tampoc teníem, llavors, un Col·legi de Periodistes, iniciativa d’uns pocs, entre els quals em compto. Ho dic perquè em sento estrany de no formar-ne part, ara, perquè per ètica vaig decidir que no podia compatibilitzar- ho amb la faena de gerent de mitjans. I vull explicar-ho: per superar aquest vint anys no tot han estat flors i violes.

Hem superat dos crisis econòmiques, hem hagut de retallar sous i també fer acomiadaments, la qual cosa genera enemistats i desacords. Per no parlar de la crisi comercial que vam patir i que va fer necessari que ens haguéssim d’arromangar. Perquè el problema nuclear és que a les Terres de l’Ebre, objectivament, no es podia fer el que hi hem fet.

Ho deia el conferenciant: no hi havia massa crítica (suficients habitants, suficients compradors de diaris), ni hi hagut empresariat conscienciat i implicat (els socis i inversors hem hagut de ser els mateixos periodistes, i hem hagut de fer tots els papers de l’auca, i això no li desitjo a ningú).

Per cert, voldria fer el meu reconeixement personal cap a dos mitjans o dos iniciatives empresarials que sí que miro amb admiració: el projecte Surt de Casa, i el digital A Prop Ebre, de Judit Camacho. Són joves empresàries, joves periodistes, que, salvant les distàncies, em recorden quan vam començar amb una cooperativa de treball associat. I de la mateixa manera que a Villa júnior, a qui em referia abans, els desitjo el millor, perquè trobaran pocs exemples més com els citats.

Em deixo moltes coses per dir. De fet, per protocol, el meu parlament podria ser prescindible. Però ja que ho tinc anotat, ho dic, també.

Fa vint anys el vi de la Terra Alta era majoritàriament a granel i no guanyava premis, i a Flix teníem una bomba tòxica de mercuri i metall pesants que s’ha netejat. El Montsià no estava tant agermanant com ho està ara amb els Territoris del Sénia, i el bloc transvasista del PHN estava vigent i ja no s’ha tornat a penjar i a recuperar com a tal. Tampoc hi havia la dominant consciència mediambiental, o de gènere, que hi ha ara. I no existia en Tink Tank Terres de l’Ebre, ni la Diàspora Ebrenca, com associacions, o el Molde. I no s’havia produït encara la catarsi política dels últims anys, i els lideratges eren uns altres.

Vull recordar que el Setmanari L’Ebre sempre ha estat un mitjà polític i creador d’opinió i alguna influència deu haver tingut en tots els canvis… Bé. Fa vint anys, tampoc sabíem encara que l’Estat no només és, i continua sent per a les Terres de l’Ebre, un actor desconegut, sinó que, a més a més, és capaç de pegar- nos i reprimir-nos, únicament per haver exercit la democràcia participativa tants cops reclamada en l’àmbit local, on sí que es va aconseguir.

Dic això, no per incomodar ningú, ni tan sols per ferme l’independentista, sinó perquè, la meua etapa al Setmanari L’EBRE, on em pensava que m’estaria tota la vida, va acabar el 31 de desembre de 2016, i està relacionada amb el procés. Abans de Nadal vaig publicar un titular a dos planes anunciant que faltaven poc més de seixanta dies per proclamar la independència, i no només vaig incomodar lectors espanyolistes, sinó que vaig veure que dins de casa no tenia consens per anar fins a aquest punt. Jo pensava que si havíem fet canviar el territori gràcies a la nostra línia al llarg dels anys, era lògic mantenirse ferms també en aquest tema, i més quan els partits que estaven a punt de guanyar les eleccions ho portaven al programa electoral, a saber, “un contracte amb els electors”, el sufragi universal. Però bé, va passar el que ja saben, i l’efecte que va tindre en mi és que vaig deixar la direcció, i amb ella, poc a poc, viure la vida a ritme de setmanari, una cosa que és molt especial. Però avui no toca explicar-ho, és dia de festa.

Em resta agrair que els hagi pogut parlar, potser, massa, i aprofito per dir-los que continuo tenint moltes ganes de poder tornar a escriure, perquè és el que més m’agrada. Aquell esperit renovador o revolucionari de canviar les coses a millor, ara enfocat al món audiovisual, però seguint pensant en les Terres de l’Ebre, està al mateix lloc de sempre i res ha canviat en l’aspecte nuclear. O potser sí que han canviat les prioritats, perquè sempre cal adaptarse a les circumstàncies. Moltes gràcies.