Jo no hi era, però l’altre dia (27 d’octubre, primer aniversari de la proclamació de la voluntat republicana de la majoria parlamentària de Catalunya), davant de sis mil persones reunides a Manresa per assistir a la presentació de la Crida Nacional per la República, el periodista i escriptor ecologista Santiago Vilanova va “alçar el crit” per a dir el que molts esperàvem: la defensa del territori i “pensar una Constitució que proclami el nostre dret als béns comuns naturals, al paisatge i a les energies del sol”.
També, dintre d’aquesta Crida més enllà dels partits, per a ser “activistes d’una República justa, solidària i ecològica, perquè tenim Una Sola Catalunya i el risc climàtic fa inajornable preservar-la per a tota la població i les generacions futures”.
Va acabar els 15 segons que li donaven -perquè hi havia moltes altres intervencions de grups i associacions independents- amb el crit de rigor, ben sentit, de “Visca la Terra!”.
“L’anomenat ‘canvi climàtic’ global és l’expressió més acabada del col·lapse progressiu d’aquest model de creixement econòmic”
En el moment polític que viu Catalunya -tan ple d’esperances, però també de temors i indefinicions- era més necessari que mai, davant la plana major del catalanisme independentista (fins ara poc sensible, majoritàriament, a la defensa ecològica de la nostra terra), plantejar radicalment aquesta qüestió, perquè és la que hauria de marcar la línia divisòria entre els qui, tot i volent un règim republicà, no són gaire partidaris de transformar massa el model econòmic (social, energètic i territorial) en el qual hem viscut, i els qui, per contra, volem un canvi, de baix a dalt, de les estructures d’aquest model, causant -dintre un territori tan desequilibrat per efectes d’aquest mateix model- de tota mena de disfuncions i desigualtats.
Per a tot aquell qui els vulgui veure, els exemples són ben evidents i s’acceleren amb el pas del temps: els grans poders financers, tecnològics, polítics i mediàtics controlen, més que mai, aquí i arreu del món, els recursos generals de la Terra, empobrint, alhora, les masses socials i el conjunt d’aquests recursos del planeta: geològics, ecològics, forestals, agrícoles i pesquers, el consum exagerat i indiscriminat dels quals ocasiona, a través dels residus i les contaminacions en augment, la desfeta completa dels nostres ecosistemes naturals i una existència, cada cop més inviable i invivible, a les àrees urbanes més densificades.
L’anomenat canvi climàtic global -que ja s’expressa localment entre nosaltres- és l’expressió més acabada del col·lapse progressiu d’aquest model de creixement econòmic al qual no ha importat gens la preservació de la vida humana i natural sobre la Terra, atent només a l’acumulació de beneficis i a la concentració de poder.
Tota aquesta devastació té, també entre nosaltres, uns responsables -personals i institucionals- amb noms ben concrets al llarg dels temps, uns noms que tampoc és gaire difícil identificar, molts dels quals, paradoxalment, ara que canvia la truita social cap a una més gran implicació ciutadana, no s’estan, també, de situar-se entre els defensors d’un Estat per a Catalunya en forma de República, sobretot si això els permet continuar manegant els fils del poder.
Caldrà, doncs, que aquesta República – “justa, solidària i ecològica”, que tan precisament reclama aquest gran batallador per l’ecologia política que és Santi Vilanova- signifiqui, efectivament, un tombant decisiu en la nostra història col·lectiva, és a dir, no posar més el territori i els diners en mans dels qui els han depredat, sinó d’aquells que, havent-ne patit els desgavells, han adquirit la suficient consciència i lucidesa per rectificar el rumb.
