En una divertida vinyeta, si no fos pel punyent fons que traspua, apareixia aquests darrers dies a les xarxes socials un exercici d’humor gràfic, signat per Quique. S’hi veu un mestre d’escola ensenyant matemàtiques als seus joves alumnes que han de respondre a l’operació aritmètica que apareix a la pissarra de la classe: “Si de cada 10 clementines n’hem venut 6, quantes clementines hem perdut?”. Davant la fàcil solució, el primer de tots respon amb una claredat i immediatesa pròpia d’un noi ben espavilat de poble: “Als preus que les paguen totes”. Difícilment es pot explicar d’una forma més explícita una realitat tan crua.
Aquest any la crisi de preus de la mandarina està tocant fons. I ara arriba la taronja, i res no fa preveure que vaja molt millor la cosa. Tot i això se n’ha parlat poc. Gairebé gens. Una mica de soroll al centre i nord de Castelló, i gairebé res al sud de Catalunya. Tampoc a nivell institucional, més enllà d’algun testimoniatge menor, no n’ha transcendit cap preocupació. Cap declaració, cap reunió d’urgència o missatge institucional ferm, a la zona catalana. Aquí sí que es contraposa amb la preocupació, veurem els resultats, mostrada per la Generalitat valenciana al seu més alt nivell polític i operatiu.
Assistim amb estupefacció a una difícil realitat que costa d’entendre i molt menys de comprendre. La realitat de la pagesia és des de sempre difícil de viabilitzar-la econòmicament, i els mecanismes de funcionament d’un món global d’entrada no fan més que aguditzar la manca d’un sosteniment mínim més estructural. Però rere d’aquesta constatació hi ha algunes evidències xocants. Algunes es feien evidents en el recent reportatge que la televisió pública de Catalunya emetia aquests dies al programa 30 Minuts, sota el títol: D’on ve el que mengem. Així es constata que només un percentatge molt baix dels productes que es consumeixen a Catalunya, malgrat publicitats i màrquetings mil, són produïts a casa nostra. Més greu encara, a Catalunya molts productes s’han deixat de produir, o es produeixen amb quantitats molt baixes, perquè en resulta molt difícil la distribució fins al consumidor amb preus raonables. Sobta veure com els pagesos d’Orís a Osona, o els de Prades al Baix Camp, tenen dificultats mil per viabilitzar la patata que produeixen que és bona com cap, mentre que cada dia ens mengem majoritàriament les patates franceses.
I exactament el mateix en aquests darrers anys s’ha pogut predicar respecte de l’avellana, l’arròs, l’oliva i/o d’altres productes d’aquí que la nostra pagesia sempre havia produït.
Significatiu és el cas dels nostres cítrics. Produïm la millor mandarina i taronja i l’enviem per tot el món, però aquí en canvi la que trobes a través de les cadenes de distribució, i arriben per tant al consumidor català, és la sud-africana. Difícil de creure, si no fos perquè és cert. L’explicació d’aquesta situació és diversa, i va molt més enllà fins i tot dels acords comercials i de desenvolupament territorial entre Europa i aquests països, però en tenen un impacte ben particular. Com també el tenen algunes característiques seculars del sector com l’estacionalització, la poca diversificació, i l’excés aparent de producció. En tot això hi podem estar d’acord, però la realitat és ben dura. Tant que fa que no sigui sostenible ni viable viure de la terra. I si no és sostenible viure de la terra, a mitjà termini hi haurà un efecte més greu encara, i és que els fills d’aquests esforçats pagesos no podran viure tampoc a la terra, i s’aguditzarà el desequilibri territorial i l’envelliment poblacional de determinades comarques. Tan evident que costa d’entendre com no s’hi actua més decididament.
En un món on la cultura i l’accés a l’ensenyament sortosament està universalitzat, difícil és que amb aquest context hi hagi vocacions d’entre els més joves per continuar mantenint l’ofici i les explotacions familiars. El resultat: més terres abandonades, i més concentracions de les produccions finals en més poques mans, mans que aspiren a ser ara ja gairebé exclusives en pocs anys per dominar encara més directament el mercat.
“Aquest any mentre els cítrics als centres comercials més concorreguts de Catalunya els preus passaran de l’euro el quilo, i els nostres infants menjaran majoritàriament clementines africanes, a pocs centenars de quilometres els pagesos catalans hauran percebut quantitats que no arribaran a les 20 pessetes el quilo en molts casos”
No és fàcil trobar-hi solució, i menys a curt termini. Però el que sí que és fàcil és posar-ho de forma permanent a l’agenda social, cultural, cívica i política del país. Fer que se’n parle en definitiva, perquè només si se’n parla i es coneix s’estarà més a prop de la solució. Que es conegue la realitat que aquest any mentre els cítrics als centres comercials més concorreguts de Catalunya els preus passaran de l’euro el quilo, i els nostres infants menjaran majoritàriament clementines africanes -que hauran circulat milers i milers de quilometres i que lògicament tots aquests costos a sumar-hi han de revertir minorant la qualitat, els tractaments aplicats en producció, etc.-, a pocs centenars de quilometres els pagesos catalans hauran percebut quantitats que no arribaran a les 20 pessetes el quilo en molts casos. Sí, pessetes, perquè la cosa està tan fotuda que fins i tot encara es parla en pessetes quant als ingressos, però en euros pel que fa a les despeses. On és el diferencial des de l’origen fins al destí? És justament aquí on cal incidir, perquè hi hagi un mínim al llarg de tota la cadena que face viable el sistema, perquè, si no, la cadena es trencarà per a tothom. És il·lús pensar, i d’ignorància cofoia de poca vista, que es pot anar tirant si vens els productes als mateixos preus que fa 40 anys, però en canvi els tractaments s’han multiplicat periòdicament. El resultat a curt termini de no fer res, és clar. I la conseqüència no va només de resultats econòmics, va de seguretat i qualitat alimentària. Va de consumir allò que fem a casa, va d’estimar el territori i el país, i de valorar-lo, va de salut, i va de menjar, i ja ho deien els savis avantpassats nostres: amb les coses de menjar no s’hi juga.
