Els poders fàctics espanyols sempre es serveixen de Catalunya per armar enrenous. El jutge Llarena, i els tribunals dirigits pel PP per la porta del darrere, han tornat a fer de les seves. Aquesta vegada amb la detenció del president Puigdemont a Sardenya. Dretes i esquerres, sempre per afavorir els seus interessos partidistes, posen pel mig Catalunya per enredar les relacions. Quan uns guanyen i governen, els altres ens fan servir per posar Espanya contra nosaltres. Recordin la postura dels socialistes davant el pacte entre Aznar i Pujol a l’Hotel Majestic, uns anys després Zapatero amb Maragall en el nou estatut i actualment, amb el panorama més enredat que mai, el referèndum, la presó, els indults i la taula del diàleg. Quan sembla que poden funcionar les bones intencions, apareixen els uns o els altres i ho xafen, si poden, sempre contra els nostres interessos.
02Catalunya és una pedra a la sabata per a Espanya. Ho és i ho continuarà sent mentre no arribi la independència perquè no entenen ni volen entendre que la nostra essència com a poble és diferent de la seva. Durant aquests tres-cents anys han jugat en tot moment a sotmetre’ns a les seves voluntats, com a poble conquerit. Ens desitgen igual que ells i no ho som. No volen comprendre que el nostre ritme camina d’una forma i el seu d’una altra i per reformar-nos ens han d’imposar els seus criteris aplicant la força. Durant les dictadures fent servir canons i foc. En temps de democràcies, amb cops d’Estat com el del general Franco o aplicant la seva Constitució amb jutges parcials que la interpreten sempre segons la seva conveniència. I aquí tenim que resulta impossible poder superar les reticències existents, les seves i les nostres, més profundes cada dia; atacs i contraatacs constants que sumats i constants, divideixen i mai ens apropen. La pedra a la sabata cada cop es més dolorosa; el catalanisme augmenta i la força política i judicial espanyola continua assetjant-nos.
Amb la detenció del president Puigdemont a Sardenya, l’han tornat a enredar. Què buscava el poder judicial, demanant l’extradició del que ells en diuen “el fugado”? Sabien que Estrasburg li havia concedit la llibertat i podia viatjar arreu d’Europa. Coneixien que ja s’havia desplaçat per diferents països, un cop l’havien alliberat a Alemanya i a Bèlgica, contestant la voluntat espanyola d’extradir-lo; per tant, sabien que tornarien a demanar un impossible i cometre un nou ridícul davant d’Europa. Això no és improvisació; és premeditació. És caure una i altra vegada al pou no de la ignorància, sinó reincidir en la voluntat d’armar enrenou entre Espanya i Catalunya. La justícia és un pilar de la democràcia però com que a Espanya depèn d’un partit polític, dominada per la porta del darrere, segons Cosidó, s’oblida constantment de la llei i passa la seva funció judicial a aplicar-la segons criteris ideològics. Barrejant, per tant, justícia i política, abandona el poder que representa, el castiga i altera el fonament de la democràcia.
On diu a la Constitució espanyola que no es pot convocar un referèndum per preguntar a la gent la seva voluntat? La idea de “la unidad nacional” els ofusca i barregen llei, política, sentiments i nacionalisme exacerbat. I això els porta a jutjar per motius ideològics i no judicials. Volen fer creure, jutjant i prevaricant, que poden actuar d’esquena a la democràcia. Vet aquí que la justícia europea de la qual depenen per ser un Estat membre reincideix una i altra vegada advertint-los que s’equivoquen.
Que en fan el que volen, queda clar quan al rei emèrit se’l va acompanyar a Abu-Dabi amb servidors pagats pel poble i no el consideren “un fugado”, malgrat les comissions cobrades, i els milions il·legals dipositats a bancs estrangers. Com poden permetre que l’emèrit li paguin les escortes i als Jordis per haver demanat calma als manifestants des de dalt d’uns vehicles de la policia carregats d’armes havent deixat les portes obertes expressament, els hagin empresonat. Excuses i més excuses, que Europa no entén. Al final per reprimir voluntat de milions de catalans que pretenem la llibertat nacional, segueix la repressió.
Queden molts interrogants al tinter davant aquesta pretesa detenció. El govern del PSOE diu que no en sabia res però la delegada a Catalunya s’havia entrevistat tres dies abans amb el ministre de l’Interior italià. De què van parlar? Per altre costat, Llarena, si realment creia que podia aconseguir extradir Puigdemont, no preveia que la Taula de Diàleg cauria?, no sabia que el suport d’ER al govern i l’aprovació dels pressupostos es trencaria? Potser pensava que, xafant-ho s’haurien de convocar noves eleccions i l’esquerra cauria i deixaria pas a les forces “amigues”, PP i VOX. Potser, amb els càrrecs per renovar del Poder Judicial, reenganxats durant tres anys per la negativa de la dreta, el joc li podia sortir arrodonit i allargar la renovació.
Per l’altre costat, Pedro Sánchez, jugant a dues bandes per mantenir-se al poder, diu que Puigdemont hauria de ser jutjat per Espanya, seguint el preceptes de la llei, oblidant que Europa diu el contrari. PP i VOX manifesten la voluntat de jutjar-lo per condemnar-lo com si es tractés d’un criminal. Quina és la veritat, doncs? La conclusió és que la repressió segueix, i el govern, l’oposició, els poders fàctics i la premsa continuen marejant la perdiu, per posar fi a l’independentisme, com així ho manifesta Bolaños. Però cadascuna d’aquestes errònies accions, al contrari del que creuen, fan augmentar els sentiments de llibertat dels catalans i així ho demostren les eleccions i les enquestes que apareixen publicades. Consegüentment, la detenció del president Puigdemont és una nova excusa que fa mal a uns i altres, a tots, i sobretot per a Espanya, que incrementa el seu ridícul davant d’Europa.
