El gran Immanuel Kant marca tendència en el tricentenari del seu naixement. Amazon ofereix samarretes amb el retrat del filòsof, amb ulleres de sol opcionals i unes frases en anglès macarrònic com “Yes, we Kant”, “I Kant stop thinking”, “Kant Touch This” o “Kant stop the music”.
A banda del marxandatge transcendental, la política europea també ha estat marcada pel filòsof alemany, que ara seria un filòsof rus, perquè la ciutat bàltica on va néixer, Könisberg, a la vella Prússia Oriental, després de la Segona Guerra Mundial es convertia en Kaliningrad, un enclavament rus separat de la Federació per Lituània i Polònia. I atès que Kant és rus, el president Vladímir Putin el reivindicava com el seu pensador de capçalera el 21 d’abril, la vespra de l’aniversari, mentre que, com que és alemany, el canceller Olaf Scholz el reivindicava el 22 d’abril i afirmava que “Putin no té cap dret a invocar Kant”, perquè considera que les idees del filòsof sobre la dignitat i la llibertat de les persones i sobre la guerra i la pau són incompatibles amb l’agressió a Ucraïna.
En el nostre món fugaç, frívol, epidèrmic, sense temps per a la reflexió, no hi ha lloc per a la filosofia kantiana, irreductible a una dotzena de lemes. Els lectors de literatura del pensament som clarament una espècie en extinció, peixos a la sorra que donem les darreres alenades abans de podrir-nos al sol. Tothom que ho hagi fet, recordarà l’experiència de la seua primera lectura de la Crítica de la Raó Pura, les hores serenes i de sobte intenses de paràgrafs subratllats i notes als marges, la disciplina de travessar pàgines descoratjadores després de pàgines lluminoses, capítols àrids que el filòsof va haver d’escriure i reescriure per fer-se intel·ligible i que finalment el van obligar a publicar els Prolegòmens a tota metafísica el 1783, una mena de resum de la primera Crítica dos anys després de la seva publicació. Perquè ningú no ho havia entès: que el subjecte construeix l’objecte del coneixement en l’acte de conèixer.
Ho recordo amb nostàlgia perquè era jove i tendim a idealitzar el passat, el temps en què Emilio Lledó impartia a la Universitat de Barcelona una assignatura sobre Kant, bàsicament la resposta a la pregunta: “Què puc saber?”. Però, com deia Heidegger, preguntar què podem saber implica admetre que també hi ha coses que no podem saber i, segons Kant, podem saber les matemàtiques i la física, mentre que sempre ignorarem tot el relatiu a la metafísica: si Déu existeix, si hi ha un més enllà que ens espera o si la llibertat és alguna cosa més que una paraula buida de significat i plena d’emoció. Són les grans qüestions que, tanmateix, no poden deixar de plantejar-nos com a humans i, com diu la Crítica de la Raó Pràctica, el 1778, només ens queda viure “com-si”. I, un cop superats el Racionalisme, l’Empirisme i la Il·lustració, un segle i mig de pensament, als seixanta-sis anys, quan tanta gent comença a repapiejar, Kant publicava la Crítica de la Facultat de Jutjar i obria la revolució estètica dels romàntics i dels següents cent cinquanta anys, amb la categoria del Sublim i la figura del Geni, que també marcarien les avantguardes artístiques.
No crec que Putin hagi llegit Kant, tret, potser, d’algun opuscle com Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració, que conté la famosa exclamació Sapere aude!, o La pau perpètua, l’al·legat pacifista que comença amb un toc irònic, en referir-se a “La pau perpètua (…), la inscripció satírica en el rètol d’aquella fonda holandesa, on hi havia pintat un cementiri”. Són dues petites obres mestres que l’autòcrata rus podria haver llegit en alemany, ja que el parla a la perfecció després de vint anys d’experiència laboral a Dresden, com agent del KGB. En tot cas, és difícil d’imaginar un filòsof més allunyat de la seua idea del món (la Weltanschauung, que diuen els alemanys) que Kant, sotmès a una manipulació tan barroera que li fa interpretar l’ús de la raó kantiana com “extremadament oportuna: per a Rússia això pràcticament significa que cal que ens guiem pels nostres interessos nacionals.”
En aquest cas, caldria donar la raó a Scholz. Tampoc no crec que el canceller alemany hagi llegit gaire més de Kant que el seu col·lega rus, encara que avui encarni millor l’esperit del gran pensador, i cal remarcar aquest avui, perquè el segle xx va estar marcat per l’antikantisme geopolític dels dirigents alemanys que van iniciar els dos grans conflictes bèl·lics que van sacsejar el món.
Les pulsions guerreres de Putin i Netanyahu, enmig de la creixent inestabilitat del planeta, amb centenars de conflictes econòmics, energètics, hídrics, identitaris o religiosos, ens ha de fer considerar seriosament la possibilitat d’assolir en breu la pau perpètua del cementiri, l’anunciada en el rètol de la vella fonda holandesa que Kant evocava irònicament.
